Ballem de nou a la Calçotada de l´Harmonia

El proper dissabte 20 de Febrer celebrarem la quarta calçotada per L'Harmonia als jardinets de Can Fabra (just darrere de la biblioteca). Recordeu, però, que les nostres calçotades no són unes calçotades qualsevols sinó que vénen acompanyades de tota una sèrie d'actes que li dónen encara més color i que fan que la festa sigui encara més grossa. Aquest any, les activitats que hem preparat per tots vosaltres són les següents:

- 11h: Cercavila a càrrec de Grallakatú
- 11.30h: Jocs de cucanya a càrrec de Diables de Sant Andreu, AE Jaume I i AEiG Flor de Neu, i rocòdrom a càrrec de Cordada, Associació Excursionista i Ecològica
- 13.30h: Bastonera de Sant Andreu de Palomar
- 14h: Dinar
- 15.30h: Joc del Quinto
- 16h: Concert a càrrec de Salsa de Pastor
- 17h: Concert a càrrec de Ràdio Pica-Soques

El menú del dinar serà el següent:

- 12 calçots amb romesco
- empedrat
- amanida verda
- pa, vi o aigua
- fruita

I l'aportació per a tot aquest àpat i activitats serà de tot just 10€, que serviran per a seguir lluitant pel nostre somni.
Com sempre, us demanem que adquiriu aquests tiquets el més aviat possible per així poder nosaltres calcular millor la quantitat de calçots que necessitem.

Esperem que tots plegats us animeu a venir i, sobretot, que vagi de gust!!

Més informació a: http://ateneuharmonia.blogspot.com

Sempre hi ha una primera vegada

Realment, aquesta crònica és difícil d'escriure. De fet, la podríem dividir en dues parts ben diferenciades... però serem fidels a l'esperit de la major part del dia i del que marcava la crònica de l'actuació del dissabte 14: l'esperada inauguració del Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca”, en la celebració del seu 8è aniversari. Som-hi, doncs!!

L'actuació era d'una motivació especial, pel lloc i el motiu, i veníem amb la pèrdua de virginitat d'un fet típic bastoner: trencar un bastó! El fet havia tingut lloc durant l'assaig anterior, i el responsable va ser precisament el més jovenet de tots! A més, tornàvem a ballar fora i els ànims estaven pels núvols. La consigna era clara: avui la liarem parda!!

La cita per trobar-nos era a ¼ d'11 del matí, a l'estació de Sant Andreu Arenal de la RENFE. La idea era arribar una horeta abans de l'actuació per poder assajar, ja que l'actuació tindria lloc entre les 12h i les 14h. La trobada va ser poc menys que èpica, ja que una bastonera es trobava amb febre però al ser 'la vuitena' no podia faltar, ja que sinó, no haguéssim pogut ballar. Així, en un acte de patriotisme bastoner, va fer acte de presència disposada a deixar l'honor i la glòria de la colla ben amunt.

Tampoc hi faltava la bóta, convenientment repleta de moscatell, llesta per donar ànims, energia i alegries a la colla, que ja ben d'hora va començar a treure-li pes. Això sí, entre una cosa i l'altra, ens va tocar córrer per poder agafar el tren, ja que la Bastonera no brilla precisament per la seva puntualitat... i vam haver de bloquejar el tren uns segons fins que tota la colla hi va poder pujar. I un cop d'alt, doncs apa, a aixecar el colze.

Sorprenentment, vam arribar a Sabadell sense aturades, ensurts, endarreriments ni altres entrebancs típics de la RENFE, i en 20 minuts baixàvem a Sabadell Centre. Una mica guiats per la intuïció d'algú que més o menys s'ho sabia, una mica per la sort de ser la millor colla del món, vam dirigir-nos direcció cap al Casal, no sense abans fer un truc i quedar a mig camí amb el nostre contacte.

Un cop trobats, arribem al Casal -esplèndid, aneu-hi!-, ens van fer una visita guiada i vam deixar els trastos per anar a esmorzar. Fins aquí, tot correcte. Tret que l'esmorzar es va allargar més del necessari i a les 12h, l'hora en què suposadament havíem de ballar, sortíem del bar direcció cap al casal... que estava a 15 minuts. Això sí, la nostra xuleria no havia pogut evitar que diguéssim que teníem pressa perquè una bastonera havia de marxar d'hora per la feina... si és que tenim un morro...

Un cop esmorzats, doncs, un assaig enmig del carrer i, apa!, la primera cerveseta. Pugem canviar-nos i al de poca estona ens criden: actuem en 5 minuts.

El sol era de justícia, i la veritat és que més d'un ja començava a fer-se creus del que serà ballar a l'estiu... però els actes patriòtico-culturals poden més que les suors terrenals, i vam saltar a l'asfalt.

La idea era repetir el format d'actuació de feia una setmana a Sant Andreu, és a dir, els clàssic entrada – merdós – floreta i corre-corre, tot incloent entre el tercer i el quart la diagonal. Val a dir que volíem ballar-lo amb la colla de Gràcia 'Cop a cop', però a última hora es van rilar... i només érem dues colles, la local i naltros.

Total, que vam sortir a ballar en una de les nostres millors actuacions, ja que vam aconseguir arrancar els aplaudiments i ànims de la gent mentre ballàvem, a qui engrescàvem amb els nostres balls moguts. Però sempre hi ha un 'però', i va ser una altra estrena, ja que si bé és normal o freqüent que a algú se li caigui la faixa -i acostuma a ser la mateixa persona...-, el que encara no havia passat mai és que se li sortissin les espardenyes. Això va fer que la bastonera en qüestió decidís abandonar el ball a mitges, i el bastoner que li feia parella va haver de ballar amb 'un fantasma', que és com anomenem al fet d'imaginar-se que balles amb algú quan falta per assajar. La gent, però, va comprendre els problemes del directe, i la protagonista es va endur un aplaudiment afegit.

Un cop acabats, ja teníem la veda oberta per seguir aixecant el colze sense bastó a la mà, i així ho vam fer, tot contemplant la colla de Sabadell, que actuà seguidament. La qüestió ja era fer temps fins a l'hora de dinar: una fideuà popular.

Una bastonera va marxar per motius de feina, però la resta ens vam quedar animant-nos al ritme de la cultura popular, el sol i els fermentats. I a fer cua, que ens conviden a dinar!!

Moltíssima gent es va aplegar a unes taules que van quedar curtes per acollir la gent de totes les edats que volia celebrar la reobertura del Casal. Després del dinar i el cafè va tocar anar a fer una copa, i altre cop ens vam haver de desplaçar lluny del casal, més encara que a l'esmorzar, ja que volíem esquivar la 'simpatia' del cambrer del bar on havíem anat. Algunes bastoneres, però, van fer l'I.V. i van marxar cap a casa.

La caminada ens va portar fins a la rambla, al bell centre de Sabadell, a tocar de l'Ajuntament i just al costat de l'antic Centre Social Alliberat Euterpe. Allà vam descobrir noves facetes lingüístiques dels bars que intentant fusionar la nostra llengua amb la imposada en aquest costat dels Pirineus, aconseguit uns resultats, com a mínim, ridículs; cosa que vam fer saber a la cambrera del bar...

Amb tot, ja s'havia fet mitja tarda, i tocava tornar cap al Casal: o agafàvem les motxilles i marxàvem, o ens quedàvem a veure l'obra de teatre que havien preparat per repassar els 8 anys del casal. Al final, vam optar per la segona opció, i realment va valdre molt la pena: la gent del Casal s'havia preparat una mena de teatre-show-paròdia amb molt d'humor i sana autocrítica per fer un repàs de l'evolució del casal, el moviment popular i diferents referències històriques al llarg de 8 anys de lluita.

I acabada l'actuació còmico-teatral, la decisió era clara: marxar cap a Sant Andreu, on les opcions ja es dividien entre anar de festa a la Gordíssima o fer-ho a Horta. Els ànims i les energies ens sobraven per tot arreu, i això es va plasmar en una actuació acústica improvisada de camí cap al tren. És a dir, vam tornar a improvisar, però aquest cop no va ser un ball, sinó anar picant els bastons entre ells i amb el mobiliari urbà al més pur estil samba – batucada, que ja voldrien fer-ho així els Mayumana i tropes de l'estil!! La coordinació, compaginació i compenetració entre els i les diferents membres de la colla era sorprenent, més encara si tenim en compte que tot va anar sortint de manera espontània.

Un cop retornats a la Gran Via, l'entrada al tren ens recordava la fi del nostre destí (momentani, però això encara no ho sabíem). Abans de descendir al suburbà sabadellenc, un bastoner es va acomiadar de la capital vallesenca amb un (desgraciadament) premonitori 'fins ben aviat, Sabadell!'.

I aquí comença la segona crònica, més breu, això sí!

>> Del suburbà a les clavegueres de Sabadell. Un viatge patrocinat pels Mossos d'Esquadra.

Resumint de forma molt resumida, la cosa va anar així: cap a les 8 i pico del vespre entràvem a l'estació del tren i ens assèiem en un banc de l'andana. Darrere nostre venia el segurata (tant desgraciat que se sentia insultat que ens dirigíem a ell com el que és, un segurata) dient que faltaven 3 tiquets per marcar (naltros érem 6). Ens 'oferia' tres opcions: pagar els 3 bitllets que faltaven, pagar una multa de 3000 € o que fes venir els Mossos, parant el tren i tot. La nostra resposta va ser clara i senzilla: deixa'ns en pau.

Quan 30 minuts després arribava el tren, ho feia també el segurata acompanyat de dues Mosses d'Esquadra, que ens impediren pujar al tren ja que venien de molt males maneres. Ens van fer comprovar els tiquets i el 'taquillero', un altre castellanoparlant que insultava el català (igual que el segurata), va dir que faltaven 3 tiquets per marcar. Naltros no hi estàvem d'acord, però com que la Mossa ens va dir que si no ens identificàvem ens denunciaria per desobediència, vam creure que no calia fer-ne un gra massa; mostràvem els carnets i el tema del bitllet ja el resoldríem més endavant.

La nostra sorpresa va ser majúscula quan després de posar-nos la denúncia ens diuen que hem de tornar a pagar. Era i és completament incongruent: si posen una multa per no tenir bitllet i no la pensen retirar, no té cap mena de sentit obligar a pagar. Ja viatgem amb la multa, no ens cal el bitllet!!

Aquest raonament de lògica aplastant que entendria qualsevol infant no entrava al cap de les Mosses i dels dos Mossos d'Esquadra que s'havien afegit al que més endavant esdevindria festival repressiu. Parlant i dialècticament estaven perduts, només els quedava la força bruta i la impunitat -com sempre, vaja...-. I clar, naltros no pensàvem cedir: teníem raó.

A partir d'aquí, les faltes de respecte per part dels Mossos i els insults per part del segurata es van accentuar, fins al punt de repetir escenes d'empentes gratuïtes. Per la nostra part, ens limitàvem a reclamar els nostres drets i fer veure a la gent que s'ho mirava al·lucinant que tot allò era una anada d'olla de la policia, àvida de colpejar, reprimir i usar la seva força bruta.

A sobre, encara 2 Mossos més, amb més mala llet, encara, es van sumar a l'espectacle esperpèntic del suburbà. Com que seguíem mantenint-nos ferms, no els va quedar altre remei que pujar el grau repressiu: escorcollar-nos, registrar motxilles i demanar el carnet a una persona que comptava com que sí que havia pagat. En negar-s'hi se la van endur detinguda, no sense abans aixafar-la contra la paret i fer-li mal al retorçar-li els braços. Sabien que d'allà naltros no marxaríem voluntàriament, i que fer baixar els antiavalots (el següent pas) o endur-nos arrossegant i a cops dins una estació de tren era ja kafkià. Van optar, doncs, per detenir una persona i esperar que hi anéssim al darrere.

Evidentment, així vam fer. A més, els Mossos ens havien robat els carnets d'identitat, i vam haver de recuperar-los a la comissaria de Sabadell Nord, on també hi havia la nostra companya bastonera detinguda.

Sort en vam tenir de la solidaritat de la gent que s'havia desplaçat a Sabadell pel concert i ens van fer companyia: cal agrair la presència de gent de Sant Andreu, Sabadell, Sants, Ribes, Terrassa, Badalona, l'Eixample,... i d'altres poblacions que ens oblidem per falta de memòria però no d'estimació. Quan vam arribar a la comissaria eren quarts d'11, i quan en vam sortir eren les 4 de la matinada. Entremig, la policia es va dedicar a allargar una detenció -absurda i fregant la il·legalitat- amb excuses i misèries diverses.

Tot i així, no van poder amb la nostra força i la solidaritat, que va arribar a aplegar 30 persones dins la comissaria. A totes vosaltres, moltes gràcies. I amunt els bastons!

Dissabte de calçots, bastons i vagons

Dissabte 7 de març Un dia abans del Dia de la Dona Treballadora. El sol és radiant, els núvols brillen per la seva absència i el cel blau anuncia una actuació triomfal de la Bastonera.

Tota la roba és a punt. Tots els bastoners i bastoneres també. Els nous camalls i els picarols, ben cosits o enganxats per a l’ocasió. El pedaç, d’estrena, cosit allà on a cadascú li ha plagut. Són les 11h del matí de dissabte i només falta alguna gent. Només? No!! Falten també els bastons!! I encara pitjor, falta també la bóta de moscatell!! Horror!!! Què hem de fer?!?!

Arribades a l’hora de 2/4 de 12h del migdia, la parella de Cal Mao decideix anar a cercar els bastons. De la zona gris de Segre al local de Diables hi ha un trosset, així que l’assaig previ a l’actuació comença amb retard. Mentre no comença, però, les bastoneres decideixen vestir-se ja per evitar improvisacions (llegiu crònica d’Horta...). En el moment en què una d’elles es queda sense pantalons, passa per darrere un autobús amb un parell de iaios que hi viatgen. Un d’ells és a punt de patir un atac de cor: en veure les cames de la jove al descobert, els ulls se li obren com a taronges, ja que no veia tanta carn junta des del sopar de Nadal.

Un cop tothom i totdon és en condicions d’assajar, aquest comença. Els esbufecs són més presents que normalment, i les equivocacions, nombroses. S’estableix una gran discussió sobre si s’escau fer crits a favor de l’Harmonia enmig de l’actuació, i en cas afirmatiu, en quin ball, i en quin moment. La discussió deriva en una proposta que, incomprensiblement, és vetada per hooliganera... quan és ben sabut que la nostra colla és coneguda pel seu hooliganisme dins i fora de les pistes de balls de bastons. Quan és ¼ d’1 del migdia, algú proposa tornar a fer un assaig sencer. Una veu encertada, però, afirma: falta mitja hora per actuar (en teoria, clar). S’imposa el rigor: toca anar a fer ja una birra!!

Recollim els trastos i tornem cap als jardinets de Can Fabra, on la multitud comença a ser nombrosa i el fum de les brases ja tot ho envaeix. Una birra, una altra, acabar-se de canviar, primers picarols que cauen, dues gralleres més que arriben... i per megafonia ens anuncien: ha arribat la nostra hora!

Fem cap cap a l’escenari... bé, cap al costat d’aquest, ja que la nostra pista de ball serà el terra de sorra on hi reposa... Una sorra que junt amb el fum dels calçots, directe a la gola, farà encara més difícil acompassar la respiració aeròbica que requereix tant nostrat ball i els cops i crits d’ànims que ens donem mentre ballem.

Iniciem el ball, com no podria ser d’altra manera, amb “l’entrada”, ja clàssica, i ens situem al mig del sorral, amb el patri i virtuós crit de “visca la terra”, respost amb un “lliure” pel Genís, qui després de perdre la virginitat (bastonerament parlant) el 15 de febrer, espera pacientment el moment en què, per fi, ballarà al seu poble i vestit com cal, de bastoner, camalls i picarols inclosos.

Acte seguit, i guardant la formació una mica més que l’habitual, continuem amb el “merdós”, també conegut com a “lleó”. Impecable. Continuem amb el tercer, “la floreta”, també coneguda com a “marxa d’en Serra” (mira que s’inventen noms estranys...). Una execució també excel·lent.

A continuació arriba el torn del més difícil: la “diagonal”, també coneguda com a “vermut” (aquest nom ja ens escau més...). I parlant de caure, va ser la Carla qui, gràcies a l’estabilitat i idoneïtat que dóna la sorra per ballar bastons, va patir una relliscada a mig ball. Això sí, la seva perícia, habilitat i professionalitat van fer que recuperés la posició amb una facilitat i alegria que el ball va continuar com si res no hagués passat. Per cloure l’actuació, com no, la “sortida”, o “corre-corre”, popularment no conegut de cap manera perquè qui això escriu ni se’n recorda.

Però tant és: havíem acabat l’actuació, com sempre sense que la gent se n’adonés (encara en volien més), i ja ens podíem congratular per la nostra aportació al projecte de l’Harmonia. Havia arribat l’hora de les birres... i la cua pels calçots!!

Vam haver d’esperar una mica, però finalment la bastonera vam degustar conjuntament aquesta menja tant exquisida, tant nostrada i tant de la terra com són els calçots. Val a dir que els i les més carnívores vam trobar a faltar les botifarres que sempre acompanyen aquest fruit de la terra, però bé, què hi farem...

Un cop acabat l’àpat, comença la canalla a fer de les seves: que si salsa per damunt la cara i les samarretes, restes de calçots volant, gent amb més medalles que uns jocs olímpics... i a continuar bevent, que el sol propiciava una calor pròpia de l’estiu. Vi, ratafia, més ratafia... algun tallat, i primeres desercions (els camins de l’IVisme són inescrutables). Alguna gent tenia excusa, perquè la Trinxera havia organitzat una xerrada que va resultar ser encara més interessant del que ja prometia. Era sobre la prostitució, i van portar gent del col·lectiu de dones Adona’t de Cardedeu.

D’altra gent, però, va seguir els camins de Baco. Un parell de patxarans van resultar dos ganxos directes per algun bastoner, que va haver de cedir als encants de Morfeu per poder continuar amb dignitat la vesprada. Alguna bastonera va fer un acte de militància en presentar-se a la xerrada, i algun bastoner se’n va anar a fer un vol.

Cap a les 22h, el bar tornava a ser punt de trobada per unes braves i unes birres, i la següent estació era la Gordíssima. No va ser parada i fonda, ja que la festa havia desaparegut. Calia, doncs, buscar-la, i aquesta es trobava en un altra seu de calçotada d’aquell dia: l’Eixample. Doncs cap al metro i cap a Barcelona, on per cert vam descobrir que no hi havia hagut salsa romesco pels calçots i se’ls van menjar amb salsa de tomàquet!! Ecs!! Quin fàstic i quin sacrilegi!! N’hi ha per “despatriar-los” i negar-los la nacionalitat!! Però, però... ho haveu vist!??!?!?

Les llargues hores de la nit van acabar-se a Barcelona, i va tocar agafar altre cop el metro. Un bastoner va seguir el camí correcte, fent dos transbords i baixant a la parada correcta. Un altre, que havia marxat mitja hora abans, va agafar el camí tortuós: adormir-se una i altra vegada, i una altra, i una altra, i anar viatjant per la Línia 1 com si volgués assegurar-se que no en canviaven l’ordre de les estacions. Resultat, 1 hora i ¾ per anar de l’Ateneu de l’Eixample a la Gordíssima, arribant mitja hora més tard que l’altre bastoner.

Ja ho sabeu: si beveu, no conduïu... ni agafeu el metro en solitud!

[fotos i vídeos... més endavant, quan ens les passi l'Ibrahim]

15 dies més tard del que toca...

El 7 de gener era el dia. L'hora, després de l'assaig. El què, l'amic invisible. I el lloc, el Patapalo. Això últim, però, va fallar perquè estava tancat...

Però bé, no se'ns cauen pas els anells per canviar de bar... i vam anar a un altre de clàssic, la Lira. On, per cert, vam trobar tota la parròquia habitual del Patapalo.

A mesura que arribàvem i esperàvem que tothom fos al bar, anàvem deixant els regals i sorgia la gran discussió: com es donen els regals? Els dóna qui l'ha fet? Es posa el nom i algú “innocent” el dóna a qui toca, que no sap qui li ha fet? Ens ho xivem després?

Al final, vam optar per un mix: algú s'aixecava, agafava un regal, li donava a qui tocava i aquesta persona, després d'obrir-lo, mirava d'esbrinar qui n'era l'autor/a. Amb alguns regals va haver-hi certa dificultat, amb d'altres, per qüestions de volum i forma, ja se'n sabia l'autoria abans d'obrir-lo.

Va ser un vespre tendre, amb emocions, rialles, sorpreses, alegries... i tapes. Que són la nostra dieta preferida!!

Seria ara discriminatori parlar d'alguns regals perquè qui això escriu no els recorda tots (ep, no per cap problema etílic!), i per tant faria lleig dir-ne alguns i no d'altres. Cal celebrar, però, que tot i els problemes amb les noves tecnologies, ningú es va quedar sense regal!! És que som la millor colla bastonera del món!!

Aviam si l'Elena (sense hac) envia les fotos i podem il·lustrar els dolços moments en què els i les bastoneres obrien els respectius regals! I sinó, cridarem a l'Ibrahim!!

Collsuspina, cosa fina!

Després del festival la nit del divendres, amb el sopar de Nadal de la Bastonera, les activitats lúdiques continuaven el diumenge al matí. Abans de la Festa Major, algunes persones vam decidir que passat festes estaria bé tornar a Collsuspina, un poblet a la sub-comarca del Moianès (el Bages), on hi ha un restaurant no apte per vegetarians/es, vegans/es i succedanis: barra lliure de carn a la brasa, embotit, pa amb tomàquet...!! L'únic hàndicap és que l'hora d'esmorzar s'acaba a les 11, i acostuma a estar força ple.

L'expectativa d'un esmorzar de carnaca, sense ningú donant la brasa (mai més ben dit) al respecte i passar un matí de diumenge fora van ser arguments de pes. D'altra banda, el fet que fos la mateixa setmana de Nadal i Sant Esteve, dies, per definició, d'àpats copiosos, no ens va fer tirar enrere. Potser per allò d'anar preparant l'estómac, potser perquè no ens importa, potser per inconsciència, el cas és que hi faríem cap.

Després d'algunes rondes d'emails, només hi pujàvem 4 persones (cal tenir en compte dues baixes d'última hora, una víctima de la nit de divendres i l'altra d'un terrible i colpidor atac de llençols. La resta, totes són I.V.). La cita era el diumenge 21, a les 8h, a la Pl. Palmeres. Com acostuma a passar en aquest casos, la puntualitat de la gent va ser inversament proporcional a la proximitat de l'habitatge. L'Albert arribava quan mancaven 5 minuts de les 8h, en un plaça inhòspita. L'Edi hi arribava a les 8h en punt, després de trobar-se pel camí a l'home que va posant els carrers. El Roger es llevava a les 8:05h... és a dir, 1 hora i mitja després d'haver-se'n anat a dormir. Tenint en compte que havia de ser el conductor, l'estona dormida i que encara notés activament l'alcohol de feia unes hores a Can Vies no eren la millor carta de presentació. A les 8:15h, el Roger despertava la Laia per telèfon, que encara dormia... (li havia demanat per missatge que el truqués per despertar-lo; en no fer-ho, va sospitar que estaria dormint); cosa que, de fet, no va parar de fer així que va poder.

Els tres bastoners esperaven la bastonera tot fent un cafè, ja que els 5 minuts de la Laia van ser-ho de pagès, i la xiqueta va trigar a baixar. Finalment, amb 45 minuts de retard, el cotxe sortia cap a Collsuspina. Entre la segona i la tercera curva de la C-17 la Laia ja tornava a fer nones...

Vam arribar al nostre objectiu en 45 minuts, 15 menys del que teníem previst. Feia menys fred del que esperàvem, i un dia assolellat ens rebia acollidorament en aquest bell paratge de la Catalunya interior. Tant era l'embolcallament patriòtic que en veure Montserrat de fons, eixint d'entre la boirina matinal, els bastoners i la bastonera entonaren espontàniament el Virolai.

Després d'aquesta estampa tant patriòtica com gratuïta, vam entrar a El Toll, el restaurant que ens havia de donar de menjar. En ser 2/4 de 10, era força ple. Tant, que ens van haver de fer seure a la sala interior. Bé, això de seure és un dir, perquè només deixar les jaquetes, l'Edi i el Roger van dirigir-se cap a la llar de foc per preparar la primera tongada de menjar: pintxos, botifarres, botifarra negra, cansalada, pa torrat. Dieta mediterrània, vaja. La destresa a l'hora de col·locar el menjar així com de moure les brases ens delatava: com a mínim, érem de Caldes cap avall!

Després d'una estoneta, vam arribar a la taula, on l'Albert i la Laia van fer un esforç per no menjar-se el pa amb tomàquet que ens havien preparat. El 'bon profit' el vam dir amb el primer tors de carn ja a la boca, i poc va durar el que havíem preparat durant minuts. A sobre, vam demanar embotit, i clar, a Collsuspina no s'estan per conyes: embotit vol dir que et porten tot un tros de fuet, bull blanc, catalana, botifarra negra, etc., una fusta, un ganiveta, i ja t'ho faràs! Tot això, ho regàvem amb vi, menys el Roger que, per equilibrar una mica, bevia aigua (és una I.V.).

Quan l'Edi i el Roger ja estaven fent el rotet post-endrapada, la Laia i l'Albert encara es van alçar a preparar més menjar, per allò de “tinc un foradet que encara menjaria alguna cosa més”. Més botifarra negra, més cansalada (una costella que tenia més os que una altra cosa), i un altre pintxo. Tothom va menjar una mica més. I prou. Aquí ja vam demanar els postres: tres tallats pels tres bastoners, i un Cacaolat per la bastonera. Eren prop de les 11.

I clar, què fas quan estàs amb la panxa plena i de sobretaula? Arreglar el món. I això vam fer, i a fe que ens hi vam posar. Dels Almogàvers a la Guerra del 36 i els errors i encerts del POUM i la CNT, passant pel General Moragues i la creu de Sant Jordi, i acabant amb Jaume I i la lluita actual, vam entaular unes discussions d'allò més denses i profitoses.

Al restaurant ja ens pensaven fora i volien tancar la sala, però ens hi van tenir fins la una del migdia. En aquells moments, amb el restaurant buit, la gent ja arribava per dinar, cosa que naltros ja no faríem fins a l'endemà. Sortint del local, salutació altre cop a la muntanya més mítica de Catalunya, i caminadeta fins al poble, per allò de fer baixar. Xino-xano van sorgir altres propostes de viatges que ja estan pendents a l'agenda: ruta per la Catalunya Nord, i visita al Pallars Sobirà.

A Collsuspina, quatre fotos, i proposta immediata: visita a Vic. Tornem a buscar el cotxe i enfilem cap a Vic, moment en el qual es produeix una d'aquelles paradoxes de la societat actual en què vivim, de la sobrecomunicació: a dins el cotxe, les quatres persones parlant pel mòbil. De camí, la gebra dels vorals i la vista del Montseny i el Pre-Pirineu nevats, sota un sol d'hivern ens fan emocionar. Colla d'urbanites...!!

Arribem a la capital osonenca, on es nota que ja hi carda una rasca no apta per a tothom. La idea era fer una visita a un amic del Roger i després visitar la ciutat. Però ja se sap... La visita al col·lega de l'institut s'allarga força estona, la necessària per posar-se al dia de les respectives vides i perquè el col·lega li expliqui al Roger la dels altres col·legues d'institut de qui n'ha perdut el rastre. L'Albert, l'Edi i la Laia aguanten estoicament al sofà, sobretot aquesta última, que sent una especial atracció cap al moble encoixinat al mateix temps que les parpelles li pesen com una llosa.

Un cop fetes l'abraçada i foto de rigor, la delegació bastonera tira cap al cotxe, per fer el penúltim trajecte: visita a ca l'Edi, perquè el Roger conegui el Mao, el gat, ja que tots tres seran futurs companys de pis en breu. Val a dir que entre que vam sortir del centre de Vic i agafàvem la C-17 la Laia ja tornava a estar al setè cel.

Un cop al nostre destí, ens trobem amb Ell, el gat: de dimensions considerables i ulls preciosos, accepta la cerimònia de presentació i, finalment, ens accepta als tres com a nous amics/ga seus/va. Tot un luxe! Ara ja poden ser companys de pis! Esperem, doncs, penjar la crònica de la inauguració ben aviat!

Sempre serà millor penjar això que una altra crònica culinària... i és que ja abans d'anar a Collsuspina va sortir la proposta -ja acceptada- de fer un altre esmorzar de forquilla al Pa i trago; tot i que si la Comissió Gastronòmica segueix tant activa, entrarà ben aviat en conflicte amb la Comissió de Nous Balls, ja que la forma física de la colla serà més de jugadors/es de dòmino que de bastoners/es... Compte quan arribi l'època de les calçotades!!

Crònica del sopar de nadal de la Bastonera

Bé, més que una crònica serà un seguit de flashbacks que intentaran anar descrivint el que va ser aquella nit que, més que festa, va ser festival!! (allargant l'E i l'A, “feeestivaaaal”). I és que, evidentment, no va ser només el sopar, sinó el que va venir després el que va convertir aquella nit en un dels millors moments fins ara de la Bastonera (bé, de fet, només en tenim de bons... naltros som així, hehehe...).

El cas és que, per molt transformadors/es que vulguem ser, el pecat de la carn (o les carns, millor dit) ens venç, i vam cedir davant una proposta tant tradicional com cultural: el sopar de nadal de tot grup humà. És com una norma no escrita: tot grup humà ha de fer un sopar de nadal per reconèixer-se com a tal i fer pinya; pot servir per acabar-se de tirar els plats pel cap, si les coses no han anat bé, o per acabar d'estrènyer llaços i intimar, si les coses han anat bé. I com que a naltros ens han anat de conya, i així que hi seguiran anant, doncs ens va resultar la segona opció.

L'organització del sopar, però, va ser com les nostres millors actuacions: improvisada. Amb menys d'una setmana de temps vam decidir que faríem el sopar; el dia, l'hora i el lloc els vam triar en 1 minut (d'això se'n diu anar tots/es a una!), i la cita, per tant, ja estava fixada: el divendres 19 de desembre, a 2/4 de 10 del vespre (21:30h per les I.V. que no ho entenen) al Patapalo.

Vam arribar quasi tothom a l'hora, abans havíem fet una assemblea on entre d'altres coses vam acordar el dia per l'amic/ga invisible, el 7 de gener. Aviam què ens depara la imaginació de la gent!! I és que cal dir que és un amic/ga invisible apte per a temps de crisis...

Un cop entaulats/des... doncs a menjar. Com sempre, discussió sobre el menú, i al final un clàssic “Patapalo dinner's style”, és a dir, unes tapes a repartir i cadascú s'agafa un plat, que normalment és una torrada (sempre hi ha l'excepció que confirma la regla). Tot això ho regàvem amb vi, birra, i suposo que algun/a I.V. hi hauria que prendria Coca-Cola o aigua, però ara no ho recordo.

Al costat teníem una taula amb més o menys la mateixa gent que naltros (érem unes 14 persones), i feien més xivarri; fins i tot, es feien fotos de grup. Això ens va 'picar': no podia ser que no fóssim els i les més escandaloses; així doncs, la vena bastonera va començar a sortir i, a part de fer veure que picàvem bastons amb la forquilla i el ganivet (ningú va prendre mal...) el nostre to de veu va pujar, i els càntics van començar a fer acte de presència. El David, del bar, per molt que ens coneix, ens va haver de cridar l'atenció fins a 3 vegades...

També vam decidir fer-nos fotos, amb la supercàmera de l'Elena. Una càmera, per cert, que durant un temps va desaparèixer ja que el nostre amic Ibrahim va decidir que havia de tenir una altra propietària. Després de parlar amb el nostre company, però, li vam fer entendre que la càmera ja estava bé, amb l'Helena, qui, de fet, estava prou angoixada, amb la mirada assassina i a punt de cardar una òstia als seus companys de taula més propers, acusats infundadament d'haver furtat la càmera.

El sopar va transcórrer amb normalitat (dins el que és la Bastonera), i en acabar vam decidir treure el cap a la Farinera del Clot. Com que som molt cíviques, vam decidir anar amb metro (per això, perquè el Clot està al costat i perquè 8 persones no hi caben en un cotxe, que sinó...!!). Quan vam baixar, els rètols lluminosos indicaven 8 minuts fins al següent metro; 8 minuts!! “Defeca't lloret”, que dirien els castellans. Entre això, i que a l'andana hi havia un grup d'entre 20 i 30 xavals fent gresca, vam tornar a decidir que naltros havíem de ser qui fes més “jari”. Dit i fet. I com fan més soroll 8 persones envers 25? Doncs ballant bastons imaginaris!

Tot i que hi va haver algun/a I.V. que es va quedar assegut al banc, la resta vam començar a ballar, fins i tot amb música, gràcies als sons guturals que anàvem emetent. El primer ball, com no, va ser l'entrada; després vam fer el merdós, i finalment la floreta. Passada poca estona ja havíem aconseguit el que volíem: tota l'estació ens mirava, i el grup dels 25 estaven astorats sense donar crèdit al que veien.

En arribar el metro hi vam pujar, però de cap manera vam deixar de ballar. De fet, només estar de peu ja era com ballar, perquè entre les corbes del metro i la beguda ingerida, el mínim que fèiem estant de peu era claqué. Vam seguir ballant, i en algun moment algú (diga-li persona, diga-li engendre humà) va captar que érem de la ceba, i va començar a deixar anar “viva españa”; com que no se sentia molt, de tant en tant algú li contestava amb el clàssic “que visqui lluny”, enfotent-se'n, o amb algun “visca la terra”.

Aquest engendre era un noia, que anava acompanyada de 4 o 5 tios que, tot i treure'ns un pam, la feien callar. Quan van veure que anàvem a baixar, es van envalentonar i tots van començar a cridar. Estant ells al metro, i naltros a l'andana just davant la seva porta, vam intercanviar uns quants crits. No van poder amb naltros; de fet, teníem i tenim la raó de la nostra part. Els vam voler fer entendre el que és la solidaritat entre pobles (guerra entre classes, pau entre pobles), la lluita per la llibertat, contra el patriarcat, en defensa del territori, per la llengua i la cultura catalanes i d'arreu del món, la justícia social... Però com que tot això ho havíem de fer en el temps que dura l'obrir i tancar portes del metro, ho vam resumir en un crit unànime de 3 paraules que tota la colla va cantar, puny alçat, fent ressonar el càntic (no publicable) per tota l'estació.

Pujat les escales, la colla va modificar el seu ja clàssic càntic de “contra el patriarcat, violència bastonera” per un de nou i no menys exitós, “contra els espanyols, violència bastonera”. Amb aquests ànims i empenta vam arribar a la Farinera.

Deurien ser ja la 1, però no vam fer pas tard, a la festa, perquè la Festa érem Naltros. Un cop amb combustible a la mà, ens vam ubicar en un lloc idoni per començar a agafar el ritme. De fet, el ritme era el que volíem, perquè durant l'estona que no ens agradava la música (entre techno i drum'n'bass, que si és molt d'hora cansa una mica), els i les bastoneres improvisaven cançons (més d'estil punk i tal...) que cantaven per damunt de la música de la sala. Això va fer que la gent que porta el bar, que també ens coneix, ens mirés amb cares més aviat estranyes i incrèdules...

I com que som colla de ball, doncs a ballar s'ha de dit! Primer van ser les coreografies seguint algunes de les cançons, després passar-nos la pilota imaginària entre naltros (la pilota real la portava cadascú al damunt) i després, com no podia ser d'una altra manera, ballar bastons imaginaris al mig de la pista!!! N'hi havia per llogar-hi cadires...

A mesura que passava la nit, algunes I.V. es van anar retirant, mentre d'altres membres de la colla practicaven la tant sana i recomanable endogàmia bastonera. Una bonica manera de fer cohesió de grup, igual que el sopar.

[Aquesta crònica està escrita el 2 de gener de 2009, si algú creu que hi falten coses... coi, és normal! Que ho afegeixi ell/a!]