I pensar que qui s´ha dedicat a fer el cartell té encara una colla d´exàmens pendents d´aquí a poc ....
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris solidaritat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris solidaritat. Mostrar tots els missatges
dissabte, 23 de gener del 2010
Cartell oficiós de l´actuació a Belfast
I pensar que qui s´ha dedicat a fer el cartell té encara una colla d´exàmens pendents d´aquí a poc ....
dimecres, 20 de gener del 2010
Cartell de l´actuació a Belfast
La Bastonera se´n va a Belfast!
Són unes jornades per promocionar la història i la cultura catalana a Irlanda del Nord.
Serà el dia 6 de febrer. Ballarem al voltant de les 5:30h de la tarda.
I algunes ens hi quedarem fins el dilluns 8 per aprofitar el viatge.
dimecres, 13 de gener del 2010
La Bastonera se'n va a Belfast!
Serà el primer cap de setmana de febrer. Irlanda, aguanta, que ja arribem! Bastons power contra el Regne Unit!
dimarts, 24 de març del 2009
Sempre hi ha una primera vegada
Realment, aquesta crònica és difícil d'escriure. De fet, la podríem dividir en dues parts ben diferenciades... però serem fidels a l'esperit de la major part del dia i del que marcava la crònica de l'actuació del dissabte 14: l'esperada inauguració del Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca”, en la celebració del seu 8è aniversari. Som-hi, doncs!!
L'actuació era d'una motivació especial, pel lloc i el motiu, i veníem amb la pèrdua de virginitat d'un fet típic bastoner: trencar un bastó! El fet havia tingut lloc durant l'assaig anterior, i el responsable va ser precisament el més jovenet de tots! A més, tornàvem a ballar fora i els ànims estaven pels núvols. La consigna era clara: avui la liarem parda!!
La cita per trobar-nos era a ¼ d'11 del matí, a l'estació de Sant Andreu Arenal de la RENFE. La idea era arribar una horeta abans de l'actuació per poder assajar, ja que l'actuació tindria lloc entre les 12h i les 14h. La trobada va ser poc menys que èpica, ja que una bastonera es trobava amb febre però al ser 'la vuitena' no podia faltar, ja que sinó, no haguéssim pogut ballar. Així, en un acte de patriotisme bastoner, va fer acte de presència disposada a deixar l'honor i la glòria de la colla ben amunt.
Tampoc hi faltava la bóta, convenientment repleta de moscatell, llesta per donar ànims, energia i alegries a la colla, que ja ben d'hora va començar a treure-li pes. Això sí, entre una cosa i l'altra, ens va tocar córrer per poder agafar el tren, ja que la Bastonera no brilla precisament per la seva puntualitat... i vam haver de bloquejar el tren uns segons fins que tota la colla hi va poder pujar. I un cop d'alt, doncs apa, a aixecar el colze.
Sorprenentment, vam arribar a Sabadell sense aturades, ensurts, endarreriments ni altres entrebancs típics de la RENFE, i en 20 minuts baixàvem a Sabadell Centre. Una mica guiats per la intuïció d'algú que més o menys s'ho sabia, una mica per la sort de ser la millor colla del món, vam dirigir-nos direcció cap al Casal, no sense abans fer un truc i quedar a mig camí amb el nostre contacte.
Un cop trobats, arribem al Casal -esplèndid, aneu-hi!-, ens van fer una visita guiada i vam deixar els trastos per anar a esmorzar. Fins aquí, tot correcte. Tret que l'esmorzar es va allargar més del necessari i a les 12h, l'hora en què suposadament havíem de ballar, sortíem del bar direcció cap al casal... que estava a 15 minuts. Això sí, la nostra xuleria no havia pogut evitar que diguéssim que teníem pressa perquè una bastonera havia de marxar d'hora per la feina... si és que tenim un morro...
Un cop esmorzats, doncs, un assaig enmig del carrer i, apa!, la primera cerveseta. Pugem canviar-nos i al de poca estona ens criden: actuem en 5 minuts.
El sol era de justícia, i la veritat és que més d'un ja començava a fer-se creus del que serà ballar a l'estiu... però els actes patriòtico-culturals poden més que les suors terrenals, i vam saltar a l'asfalt.
La idea era repetir el format d'actuació de feia una setmana a Sant Andreu, és a dir, els clàssic entrada – merdós – floreta i corre-corre, tot incloent entre el tercer i el quart la diagonal. Val a dir que volíem ballar-lo amb la colla de Gràcia 'Cop a cop', però a última hora es van rilar... i només érem dues colles, la local i naltros.
Total, que vam sortir a ballar en una de les nostres millors actuacions, ja que vam aconseguir arrancar els aplaudiments i ànims de la gent mentre ballàvem, a qui engrescàvem amb els nostres balls moguts. Però sempre hi ha un 'però', i va ser una altra estrena, ja que si bé és normal o freqüent que a algú se li caigui la faixa -i acostuma a ser la mateixa persona...-, el que encara no havia passat mai és que se li sortissin les espardenyes. Això va fer que la bastonera en qüestió decidís abandonar el ball a mitges, i el bastoner que li feia parella va haver de ballar amb 'un fantasma', que és com anomenem al fet d'imaginar-se que balles amb algú quan falta per assajar. La gent, però, va comprendre els problemes del directe, i la protagonista es va endur un aplaudiment afegit.
Un cop acabats, ja teníem la veda oberta per seguir aixecant el colze sense bastó a la mà, i així ho vam fer, tot contemplant la colla de Sabadell, que actuà seguidament. La qüestió ja era fer temps fins a l'hora de dinar: una fideuà popular.
Una bastonera va marxar per motius de feina, però la resta ens vam quedar animant-nos al ritme de la cultura popular, el sol i els fermentats. I a fer cua, que ens conviden a dinar!!
Moltíssima gent es va aplegar a unes taules que van quedar curtes per acollir la gent de totes les edats que volia celebrar la reobertura del Casal. Després del dinar i el cafè va tocar anar a fer una copa, i altre cop ens vam haver de desplaçar lluny del casal, més encara que a l'esmorzar, ja que volíem esquivar la 'simpatia' del cambrer del bar on havíem anat. Algunes bastoneres, però, van fer l'I.V. i van marxar cap a casa.
La caminada ens va portar fins a la rambla, al bell centre de Sabadell, a tocar de l'Ajuntament i just al costat de l'antic Centre Social Alliberat Euterpe. Allà vam descobrir noves facetes lingüístiques dels bars que intentant fusionar la nostra llengua amb la imposada en aquest costat dels Pirineus, aconseguit uns resultats, com a mínim, ridículs; cosa que vam fer saber a la cambrera del bar...
Amb tot, ja s'havia fet mitja tarda, i tocava tornar cap al Casal: o agafàvem les motxilles i marxàvem, o ens quedàvem a veure l'obra de teatre que havien preparat per repassar els 8 anys del casal. Al final, vam optar per la segona opció, i realment va valdre molt la pena: la gent del Casal s'havia preparat una mena de teatre-show-paròdia amb molt d'humor i sana autocrítica per fer un repàs de l'evolució del casal, el moviment popular i diferents referències històriques al llarg de 8 anys de lluita.
I acabada l'actuació còmico-teatral, la decisió era clara: marxar cap a Sant Andreu, on les opcions ja es dividien entre anar de festa a la Gordíssima o fer-ho a Horta. Els ànims i les energies ens sobraven per tot arreu, i això es va plasmar en una actuació acústica improvisada de camí cap al tren. És a dir, vam tornar a improvisar, però aquest cop no va ser un ball, sinó anar picant els bastons entre ells i amb el mobiliari urbà al més pur estil samba – batucada, que ja voldrien fer-ho així els Mayumana i tropes de l'estil!! La coordinació, compaginació i compenetració entre els i les diferents membres de la colla era sorprenent, més encara si tenim en compte que tot va anar sortint de manera espontània.
Un cop retornats a la Gran Via, l'entrada al tren ens recordava la fi del nostre destí (momentani, però això encara no ho sabíem). Abans de descendir al suburbà sabadellenc, un bastoner es va acomiadar de la capital vallesenca amb un (desgraciadament) premonitori 'fins ben aviat, Sabadell!'.
I aquí comença la segona crònica, més breu, això sí!
>> Del suburbà a les clavegueres de Sabadell. Un viatge patrocinat pels Mossos d'Esquadra.
Resumint de forma molt resumida, la cosa va anar així: cap a les 8 i pico del vespre entràvem a l'estació del tren i ens assèiem en un banc de l'andana. Darrere nostre venia el segurata (tant desgraciat que se sentia insultat que ens dirigíem a ell com el que és, un segurata) dient que faltaven 3 tiquets per marcar (naltros érem 6). Ens 'oferia' tres opcions: pagar els 3 bitllets que faltaven, pagar una multa de 3000 € o que fes venir els Mossos, parant el tren i tot. La nostra resposta va ser clara i senzilla: deixa'ns en pau.
Quan 30 minuts després arribava el tren, ho feia també el segurata acompanyat de dues Mosses d'Esquadra, que ens impediren pujar al tren ja que venien de molt males maneres. Ens van fer comprovar els tiquets i el 'taquillero', un altre castellanoparlant que insultava el català (igual que el segurata), va dir que faltaven 3 tiquets per marcar. Naltros no hi estàvem d'acord, però com que la Mossa ens va dir que si no ens identificàvem ens denunciaria per desobediència, vam creure que no calia fer-ne un gra massa; mostràvem els carnets i el tema del bitllet ja el resoldríem més endavant.
La nostra sorpresa va ser majúscula quan després de posar-nos la denúncia ens diuen que hem de tornar a pagar. Era i és completament incongruent: si posen una multa per no tenir bitllet i no la pensen retirar, no té cap mena de sentit obligar a pagar. Ja viatgem amb la multa, no ens cal el bitllet!!
Aquest raonament de lògica aplastant que entendria qualsevol infant no entrava al cap de les Mosses i dels dos Mossos d'Esquadra que s'havien afegit al que més endavant esdevindria festival repressiu. Parlant i dialècticament estaven perduts, només els quedava la força bruta i la impunitat -com sempre, vaja...-. I clar, naltros no pensàvem cedir: teníem raó.
A partir d'aquí, les faltes de respecte per part dels Mossos i els insults per part del segurata es van accentuar, fins al punt de repetir escenes d'empentes gratuïtes. Per la nostra part, ens limitàvem a reclamar els nostres drets i fer veure a la gent que s'ho mirava al·lucinant que tot allò era una anada d'olla de la policia, àvida de colpejar, reprimir i usar la seva força bruta.
A sobre, encara 2 Mossos més, amb més mala llet, encara, es van sumar a l'espectacle esperpèntic del suburbà. Com que seguíem mantenint-nos ferms, no els va quedar altre remei que pujar el grau repressiu: escorcollar-nos, registrar motxilles i demanar el carnet a una persona que comptava com que sí que havia pagat. En negar-s'hi se la van endur detinguda, no sense abans aixafar-la contra la paret i fer-li mal al retorçar-li els braços. Sabien que d'allà naltros no marxaríem voluntàriament, i que fer baixar els antiavalots (el següent pas) o endur-nos arrossegant i a cops dins una estació de tren era ja kafkià. Van optar, doncs, per detenir una persona i esperar que hi anéssim al darrere.
Evidentment, així vam fer. A més, els Mossos ens havien robat els carnets d'identitat, i vam haver de recuperar-los a la comissaria de Sabadell Nord, on també hi havia la nostra companya bastonera detinguda.
Sort en vam tenir de la solidaritat de la gent que s'havia desplaçat a Sabadell pel concert i ens van fer companyia: cal agrair la presència de gent de Sant Andreu, Sabadell, Sants, Ribes, Terrassa, Badalona, l'Eixample,... i d'altres poblacions que ens oblidem per falta de memòria però no d'estimació. Quan vam arribar a la comissaria eren quarts d'11, i quan en vam sortir eren les 4 de la matinada. Entremig, la policia es va dedicar a allargar una detenció -absurda i fregant la il·legalitat- amb excuses i misèries diverses.
Tot i així, no van poder amb la nostra força i la solidaritat, que va arribar a aplegar 30 persones dins la comissaria. A totes vosaltres, moltes gràcies. I amunt els bastons!
L'actuació era d'una motivació especial, pel lloc i el motiu, i veníem amb la pèrdua de virginitat d'un fet típic bastoner: trencar un bastó! El fet havia tingut lloc durant l'assaig anterior, i el responsable va ser precisament el més jovenet de tots! A més, tornàvem a ballar fora i els ànims estaven pels núvols. La consigna era clara: avui la liarem parda!!
La cita per trobar-nos era a ¼ d'11 del matí, a l'estació de Sant Andreu Arenal de la RENFE. La idea era arribar una horeta abans de l'actuació per poder assajar, ja que l'actuació tindria lloc entre les 12h i les 14h. La trobada va ser poc menys que èpica, ja que una bastonera es trobava amb febre però al ser 'la vuitena' no podia faltar, ja que sinó, no haguéssim pogut ballar. Així, en un acte de patriotisme bastoner, va fer acte de presència disposada a deixar l'honor i la glòria de la colla ben amunt.
Tampoc hi faltava la bóta, convenientment repleta de moscatell, llesta per donar ànims, energia i alegries a la colla, que ja ben d'hora va començar a treure-li pes. Això sí, entre una cosa i l'altra, ens va tocar córrer per poder agafar el tren, ja que la Bastonera no brilla precisament per la seva puntualitat... i vam haver de bloquejar el tren uns segons fins que tota la colla hi va poder pujar. I un cop d'alt, doncs apa, a aixecar el colze.
Sorprenentment, vam arribar a Sabadell sense aturades, ensurts, endarreriments ni altres entrebancs típics de la RENFE, i en 20 minuts baixàvem a Sabadell Centre. Una mica guiats per la intuïció d'algú que més o menys s'ho sabia, una mica per la sort de ser la millor colla del món, vam dirigir-nos direcció cap al Casal, no sense abans fer un truc i quedar a mig camí amb el nostre contacte.
Un cop trobats, arribem al Casal -esplèndid, aneu-hi!-, ens van fer una visita guiada i vam deixar els trastos per anar a esmorzar. Fins aquí, tot correcte. Tret que l'esmorzar es va allargar més del necessari i a les 12h, l'hora en què suposadament havíem de ballar, sortíem del bar direcció cap al casal... que estava a 15 minuts. Això sí, la nostra xuleria no havia pogut evitar que diguéssim que teníem pressa perquè una bastonera havia de marxar d'hora per la feina... si és que tenim un morro...
Un cop esmorzats, doncs, un assaig enmig del carrer i, apa!, la primera cerveseta. Pugem canviar-nos i al de poca estona ens criden: actuem en 5 minuts.
El sol era de justícia, i la veritat és que més d'un ja començava a fer-se creus del que serà ballar a l'estiu... però els actes patriòtico-culturals poden més que les suors terrenals, i vam saltar a l'asfalt.
La idea era repetir el format d'actuació de feia una setmana a Sant Andreu, és a dir, els clàssic entrada – merdós – floreta i corre-corre, tot incloent entre el tercer i el quart la diagonal. Val a dir que volíem ballar-lo amb la colla de Gràcia 'Cop a cop', però a última hora es van rilar... i només érem dues colles, la local i naltros.
Total, que vam sortir a ballar en una de les nostres millors actuacions, ja que vam aconseguir arrancar els aplaudiments i ànims de la gent mentre ballàvem, a qui engrescàvem amb els nostres balls moguts. Però sempre hi ha un 'però', i va ser una altra estrena, ja que si bé és normal o freqüent que a algú se li caigui la faixa -i acostuma a ser la mateixa persona...-, el que encara no havia passat mai és que se li sortissin les espardenyes. Això va fer que la bastonera en qüestió decidís abandonar el ball a mitges, i el bastoner que li feia parella va haver de ballar amb 'un fantasma', que és com anomenem al fet d'imaginar-se que balles amb algú quan falta per assajar. La gent, però, va comprendre els problemes del directe, i la protagonista es va endur un aplaudiment afegit.
Un cop acabats, ja teníem la veda oberta per seguir aixecant el colze sense bastó a la mà, i així ho vam fer, tot contemplant la colla de Sabadell, que actuà seguidament. La qüestió ja era fer temps fins a l'hora de dinar: una fideuà popular.
Una bastonera va marxar per motius de feina, però la resta ens vam quedar animant-nos al ritme de la cultura popular, el sol i els fermentats. I a fer cua, que ens conviden a dinar!!
Moltíssima gent es va aplegar a unes taules que van quedar curtes per acollir la gent de totes les edats que volia celebrar la reobertura del Casal. Després del dinar i el cafè va tocar anar a fer una copa, i altre cop ens vam haver de desplaçar lluny del casal, més encara que a l'esmorzar, ja que volíem esquivar la 'simpatia' del cambrer del bar on havíem anat. Algunes bastoneres, però, van fer l'I.V. i van marxar cap a casa.
La caminada ens va portar fins a la rambla, al bell centre de Sabadell, a tocar de l'Ajuntament i just al costat de l'antic Centre Social Alliberat Euterpe. Allà vam descobrir noves facetes lingüístiques dels bars que intentant fusionar la nostra llengua amb la imposada en aquest costat dels Pirineus, aconseguit uns resultats, com a mínim, ridículs; cosa que vam fer saber a la cambrera del bar...
Amb tot, ja s'havia fet mitja tarda, i tocava tornar cap al Casal: o agafàvem les motxilles i marxàvem, o ens quedàvem a veure l'obra de teatre que havien preparat per repassar els 8 anys del casal. Al final, vam optar per la segona opció, i realment va valdre molt la pena: la gent del Casal s'havia preparat una mena de teatre-show-paròdia amb molt d'humor i sana autocrítica per fer un repàs de l'evolució del casal, el moviment popular i diferents referències històriques al llarg de 8 anys de lluita.
I acabada l'actuació còmico-teatral, la decisió era clara: marxar cap a Sant Andreu, on les opcions ja es dividien entre anar de festa a la Gordíssima o fer-ho a Horta. Els ànims i les energies ens sobraven per tot arreu, i això es va plasmar en una actuació acústica improvisada de camí cap al tren. És a dir, vam tornar a improvisar, però aquest cop no va ser un ball, sinó anar picant els bastons entre ells i amb el mobiliari urbà al més pur estil samba – batucada, que ja voldrien fer-ho així els Mayumana i tropes de l'estil!! La coordinació, compaginació i compenetració entre els i les diferents membres de la colla era sorprenent, més encara si tenim en compte que tot va anar sortint de manera espontània.
Un cop retornats a la Gran Via, l'entrada al tren ens recordava la fi del nostre destí (momentani, però això encara no ho sabíem). Abans de descendir al suburbà sabadellenc, un bastoner es va acomiadar de la capital vallesenca amb un (desgraciadament) premonitori 'fins ben aviat, Sabadell!'.
I aquí comença la segona crònica, més breu, això sí!
>> Del suburbà a les clavegueres de Sabadell. Un viatge patrocinat pels Mossos d'Esquadra.
Resumint de forma molt resumida, la cosa va anar així: cap a les 8 i pico del vespre entràvem a l'estació del tren i ens assèiem en un banc de l'andana. Darrere nostre venia el segurata (tant desgraciat que se sentia insultat que ens dirigíem a ell com el que és, un segurata) dient que faltaven 3 tiquets per marcar (naltros érem 6). Ens 'oferia' tres opcions: pagar els 3 bitllets que faltaven, pagar una multa de 3000 € o que fes venir els Mossos, parant el tren i tot. La nostra resposta va ser clara i senzilla: deixa'ns en pau.
Quan 30 minuts després arribava el tren, ho feia també el segurata acompanyat de dues Mosses d'Esquadra, que ens impediren pujar al tren ja que venien de molt males maneres. Ens van fer comprovar els tiquets i el 'taquillero', un altre castellanoparlant que insultava el català (igual que el segurata), va dir que faltaven 3 tiquets per marcar. Naltros no hi estàvem d'acord, però com que la Mossa ens va dir que si no ens identificàvem ens denunciaria per desobediència, vam creure que no calia fer-ne un gra massa; mostràvem els carnets i el tema del bitllet ja el resoldríem més endavant.
La nostra sorpresa va ser majúscula quan després de posar-nos la denúncia ens diuen que hem de tornar a pagar. Era i és completament incongruent: si posen una multa per no tenir bitllet i no la pensen retirar, no té cap mena de sentit obligar a pagar. Ja viatgem amb la multa, no ens cal el bitllet!!
Aquest raonament de lògica aplastant que entendria qualsevol infant no entrava al cap de les Mosses i dels dos Mossos d'Esquadra que s'havien afegit al que més endavant esdevindria festival repressiu. Parlant i dialècticament estaven perduts, només els quedava la força bruta i la impunitat -com sempre, vaja...-. I clar, naltros no pensàvem cedir: teníem raó.
A partir d'aquí, les faltes de respecte per part dels Mossos i els insults per part del segurata es van accentuar, fins al punt de repetir escenes d'empentes gratuïtes. Per la nostra part, ens limitàvem a reclamar els nostres drets i fer veure a la gent que s'ho mirava al·lucinant que tot allò era una anada d'olla de la policia, àvida de colpejar, reprimir i usar la seva força bruta.
A sobre, encara 2 Mossos més, amb més mala llet, encara, es van sumar a l'espectacle esperpèntic del suburbà. Com que seguíem mantenint-nos ferms, no els va quedar altre remei que pujar el grau repressiu: escorcollar-nos, registrar motxilles i demanar el carnet a una persona que comptava com que sí que havia pagat. En negar-s'hi se la van endur detinguda, no sense abans aixafar-la contra la paret i fer-li mal al retorçar-li els braços. Sabien que d'allà naltros no marxaríem voluntàriament, i que fer baixar els antiavalots (el següent pas) o endur-nos arrossegant i a cops dins una estació de tren era ja kafkià. Van optar, doncs, per detenir una persona i esperar que hi anéssim al darrere.
Evidentment, així vam fer. A més, els Mossos ens havien robat els carnets d'identitat, i vam haver de recuperar-los a la comissaria de Sabadell Nord, on també hi havia la nostra companya bastonera detinguda.
Sort en vam tenir de la solidaritat de la gent que s'havia desplaçat a Sabadell pel concert i ens van fer companyia: cal agrair la presència de gent de Sant Andreu, Sabadell, Sants, Ribes, Terrassa, Badalona, l'Eixample,... i d'altres poblacions que ens oblidem per falta de memòria però no d'estimació. Quan vam arribar a la comissaria eren quarts d'11, i quan en vam sortir eren les 4 de la matinada. Entremig, la policia es va dedicar a allargar una detenció -absurda i fregant la il·legalitat- amb excuses i misèries diverses.
Tot i així, no van poder amb la nostra força i la solidaritat, que va arribar a aplegar 30 persones dins la comissaria. A totes vosaltres, moltes gràcies. I amunt els bastons!
diumenge, 11 de gener del 2009
Arribar i moldre. I dues de braves.
Dissabte no va ser el nostre gran dia. Precisament quan anunciem una possible actuació sorpresa, enmig de la mani per Palestina, va i aquell dia no la fem. I és que al marge d'alguns/es bastoners/es que no ho acabaven de veure del tot clar, la realitat ens va fer prendre una decisió impepinable: no es podia ballar. La marea humana de solidaritat amb Palestina feia impossible crear un espai prou ampli per ballar, que les gralles se sentissin, que la gent ho entengués, etc. Impossible. Però bé, el cantó positiu del motiu és, precisament, la gran quantitat de gent que ens vam trobar pels carrers de Barcelona (i també arreu del món) per denunciar el genocida Estat d'Israel, que guiat pel sionisme es converteix en un fill bastard del nazisme que només fa 60 anys intentava aniquilar els jueus/es.
En qualsevol cas, la comitiva bastonera andreuenca va ser puntual a la seva cita -amb alguna excepció, que sempre hi ha de ser-, i vestits/es per l'ocasió amb el mocador palestí ens dirigíem a Pl. Universitat. Allà al mig, entre tant gent, també hi havia lloc pels hipòcrites, els mentiders, els que volen estar a missa i repicat: els polítics suposadament d'esquerres. Com a mínim, vam poder identificar en Joan Ridao (ERC) i en Joan Herrera i en Jordi Guillot (ICV). A sobre, portaven pancarta! Quan van passar per davant nostre no van poder desoir els nostres crits; i és que mentre el tripartit de la Generalitat del Principat segueixi tenint tractes comercials amb Israel, i no els trenqui com els demana la gent, és d'una hipocresia insultant que vagin a aquestes manifestacions. Tenen les mans tacades de sang.
Un cop vam deixar passar aquesta xusma ja podíem posar-nos dins la mani. Abans, però, ens vam trobar amb els nostres companys/es de la colla bastonera de Gràcia “Cop a cop”; ells/es sí que anaven amb el vestit posat, perquè havien de portar una bandera gran a la mani, però de tanta gent que hi havia, no van poder. Ens vam consolar mútuament i vam ficar-nos dins la manifestació.
Era realment espectacular, la quantitat de gent que hi havia: algunes fonts parlen de més de 180.000 persones!! Increïble. Que en prenguin nota els sionistes i altra xusma tertuliana que corre pel nostre país!
Cap a les 19h ens trobàvem a la Pl. Urquinaona per marxar cap a Horta, destí de, ara sí, la nostra actuació. Abans de fer cap al metro, però, vam tenir “l'honor” que ens passessin pel costat l'Herrera iel Guillor; segurament s'haurien ja cansat de la mani, ja s'havien fet la foto i voldrien evitar-se una possible càrrega dels Mossos. El fet que hi haguessin pitufos a prop i que ens agafés per sorpresa els va salvar d'una escridassada més que merescuda.
A Horta, ballàvem en el segon aniversari dels Diables d'Horta. En teoria actuàvem a les 20h, per tant, arribar a 2/4, com ho férem, era tenir temps suficient per assajar. Però quan encara no havíem ni arribat, la Laura, que ja hi era, ens ve a buscar amb cara d'angoixada i ens diu: “No veniu canviades?”. Perdó? A què venia allò? Resposta: “Ballem en 10 minuts!”. Apa, ràpid cap a dins del local a canviar-se, al mateix temps que sortien les companyes de la colla bastonera de Vilassar Picadits.
Nervis, canvis de posició a última hora, quatre consignes que tothom repeteix i ningú segueix... i cap a fora. Ni temps perquè les gralles afinessin. Tant sols vam poder veure 2 balls de la Picadits. I el mocador palestí, creuat al cos.
A fora, per sort el terra s'havia assecat prou, de la pluja, però la grava petita i la pendent que tenia no feien augurar uns bons salts; per sort, ningú va prendre mal (vaja, que ningú va caure, perquè el Roger va tornar a picar el dit a l'Edi, en un fet que sembla ser ja tradició...). Va ser, potser, la pitjor actuació de la colla, després de 3 setmanes de paràlisi nadalenca, un sol assaig, canvis de lloc... I molinets que no es coordinen. Tot i així, encara vam salvar el paper. Això sí, la gent de la Picadits se'n va adonar i ens va fer la pregunta: “Fa poc que balleu, oi?”. Matador. Però en fi, s'ha d'acceptar...
Ràpid, ens canviem, i cap al bar, a ofegar les penes. Birres per gairebé tothom, i com no, dues de braves. Que no faltin. Formen part de la particular dieta de la Bastonera. Quan arribin els calçots tindrem problemes...
A l'hora de sopar, alguna gent va marxar per compromisos adquirits prèviament però la majoria es va quedar a la botifarrada que els mateixos Diables organitzaven. I després, festa amb el concert organitzat: Puro Vizio, versions del punk, i Reclam, versions del rock català (època primerenca, sobretot). Aquestes cançons van propiciar moments melancònics, sorprenents i ridículs veient la meitat de colla, d'edats ben diverses, cantant les típiques cançons, que a alguns/es va agafar a l'adolescència i a d'altres a la infància. Moment especialment tendre quan van tocar “Vespre”, d'Els Pets.
En acabat el concert, la festa es traslladava al Casal Popular La Torxa d'Horta, de l'Assemblea de Joves d'Horta-Guinardó (CAJEI). Alguna gent, però, ja va començar a desfilar, mentre d'altres seguien la festa dins el casal. A partir d'aquí, les bastoneres anaven caient com fitxes de dòmino fins que a les 5h feien fora l'últim resistent... fins la propera.
En qualsevol cas, la comitiva bastonera andreuenca va ser puntual a la seva cita -amb alguna excepció, que sempre hi ha de ser-, i vestits/es per l'ocasió amb el mocador palestí ens dirigíem a Pl. Universitat. Allà al mig, entre tant gent, també hi havia lloc pels hipòcrites, els mentiders, els que volen estar a missa i repicat: els polítics suposadament d'esquerres. Com a mínim, vam poder identificar en Joan Ridao (ERC) i en Joan Herrera i en Jordi Guillot (ICV). A sobre, portaven pancarta! Quan van passar per davant nostre no van poder desoir els nostres crits; i és que mentre el tripartit de la Generalitat del Principat segueixi tenint tractes comercials amb Israel, i no els trenqui com els demana la gent, és d'una hipocresia insultant que vagin a aquestes manifestacions. Tenen les mans tacades de sang.
Un cop vam deixar passar aquesta xusma ja podíem posar-nos dins la mani. Abans, però, ens vam trobar amb els nostres companys/es de la colla bastonera de Gràcia “Cop a cop”; ells/es sí que anaven amb el vestit posat, perquè havien de portar una bandera gran a la mani, però de tanta gent que hi havia, no van poder. Ens vam consolar mútuament i vam ficar-nos dins la manifestació.
Era realment espectacular, la quantitat de gent que hi havia: algunes fonts parlen de més de 180.000 persones!! Increïble. Que en prenguin nota els sionistes i altra xusma tertuliana que corre pel nostre país!
Cap a les 19h ens trobàvem a la Pl. Urquinaona per marxar cap a Horta, destí de, ara sí, la nostra actuació. Abans de fer cap al metro, però, vam tenir “l'honor” que ens passessin pel costat l'Herrera iel Guillor; segurament s'haurien ja cansat de la mani, ja s'havien fet la foto i voldrien evitar-se una possible càrrega dels Mossos. El fet que hi haguessin pitufos a prop i que ens agafés per sorpresa els va salvar d'una escridassada més que merescuda.
A Horta, ballàvem en el segon aniversari dels Diables d'Horta. En teoria actuàvem a les 20h, per tant, arribar a 2/4, com ho férem, era tenir temps suficient per assajar. Però quan encara no havíem ni arribat, la Laura, que ja hi era, ens ve a buscar amb cara d'angoixada i ens diu: “No veniu canviades?”. Perdó? A què venia allò? Resposta: “Ballem en 10 minuts!”. Apa, ràpid cap a dins del local a canviar-se, al mateix temps que sortien les companyes de la colla bastonera de Vilassar Picadits.
Nervis, canvis de posició a última hora, quatre consignes que tothom repeteix i ningú segueix... i cap a fora. Ni temps perquè les gralles afinessin. Tant sols vam poder veure 2 balls de la Picadits. I el mocador palestí, creuat al cos.
A fora, per sort el terra s'havia assecat prou, de la pluja, però la grava petita i la pendent que tenia no feien augurar uns bons salts; per sort, ningú va prendre mal (vaja, que ningú va caure, perquè el Roger va tornar a picar el dit a l'Edi, en un fet que sembla ser ja tradició...). Va ser, potser, la pitjor actuació de la colla, després de 3 setmanes de paràlisi nadalenca, un sol assaig, canvis de lloc... I molinets que no es coordinen. Tot i així, encara vam salvar el paper. Això sí, la gent de la Picadits se'n va adonar i ens va fer la pregunta: “Fa poc que balleu, oi?”. Matador. Però en fi, s'ha d'acceptar...
Ràpid, ens canviem, i cap al bar, a ofegar les penes. Birres per gairebé tothom, i com no, dues de braves. Que no faltin. Formen part de la particular dieta de la Bastonera. Quan arribin els calçots tindrem problemes...
A l'hora de sopar, alguna gent va marxar per compromisos adquirits prèviament però la majoria es va quedar a la botifarrada que els mateixos Diables organitzaven. I després, festa amb el concert organitzat: Puro Vizio, versions del punk, i Reclam, versions del rock català (època primerenca, sobretot). Aquestes cançons van propiciar moments melancònics, sorprenents i ridículs veient la meitat de colla, d'edats ben diverses, cantant les típiques cançons, que a alguns/es va agafar a l'adolescència i a d'altres a la infància. Moment especialment tendre quan van tocar “Vespre”, d'Els Pets.
En acabat el concert, la festa es traslladava al Casal Popular La Torxa d'Horta, de l'Assemblea de Joves d'Horta-Guinardó (CAJEI). Alguna gent, però, ja va començar a desfilar, mentre d'altres seguien la festa dins el casal. A partir d'aquí, les bastoneres anaven caient com fitxes de dòmino fins que a les 5h feien fora l'últim resistent... fins la propera.
dijous, 8 de gener del 2009
Aquest dissabte 10 de gener, actuem a Horta!
A les 19:30h, Mostra de Cultura Popular
Al carrer Feliu Codina
Abans, però, anirem a la manifestació per Palestina i.... tatxan!!! És possible que hi ballem!! I sinó, igualment el més important segueix sent mostrar la solidaritat amb el poble palestí i la seva lluita de resistència contra el genocida i assassí Estat sionista ocupant!!!
Amunt la Intifada!!
dissabte, 20 de desembre del 2008
La Bastonera solidària amb en Franki i en Jona
La Bastonera de Sant Andreu va fer ahir un ball al camp de la Unió Esportiva Sant Andreu, en el marc de la Marató de TV3 (la seva).Aprofitant l´ocasió va ballar amb les samarretes d´en Jona i d´en Franki a sobre de l´uniforme de la colla. La colla portava les samarretes d´en Franki de Terrassa (pres polític en règim de tercer grau comdemnat per retirar una bandera espanyola) i en Jona (vei de l´Eixample que serà jutjat per manifestar-se contra l´especulació).
Just abans de sortir al camp la colla va començar a fer-se notar; dirigint-se als gossos d´en Saura s´anava cridant: ELS MOSSOS TAMBÉ SÓN FORCES D´OCUPACIÓ!. Poc després van sortir unes animadores molt lleugeres de roba, mortes de fred, a lluir el seu cos al mig del camp. La seva actuació va ser acompanyada dels crits de la colla: CONTRA EL PATRIARCAT, VIOLÈNCIA BASTONERA!
A la mitja part del partit que jugaven els famosos de la tele, precedides dels i les trabucaires de St. Andreu i la colla de percusió Sagresamba, de la Sagrera, es va sortir al mig del camp amb les samarretes solidàries i després de fer el ball es van cridar consignes a favor del dos joves represaliats:
FRANKI DE TERRASSA, ET VOLEM A CASA!
FRANKI DE TERRASSA, LLIBERTAT!
JONA DE L´EIXAMPLE, ABSOLUCIÓ!
Els crits van continuar mentres els i les fotògrafes ens retrataven i les càmares anaven gravant.
No disposem de fotos de l´acció perquè en aquell moment les bastoneres estavem ballant i les gralleres tocant, però ens vam fer una foto de grup a fora del camps, encara amb les samarretes posades.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Cartell que ho va començar tot
Primer cartell de la colla
Cartell provisional de la Bastonera de St. Andreu
Segon cartell de la colla