dimarts, 24 de març del 2009

Sempre hi ha una primera vegada

Realment, aquesta crònica és difícil d'escriure. De fet, la podríem dividir en dues parts ben diferenciades... però serem fidels a l'esperit de la major part del dia i del que marcava la crònica de l'actuació del dissabte 14: l'esperada inauguració del Casal Independentista de Sabadell “Can Capablanca”, en la celebració del seu 8è aniversari. Som-hi, doncs!!

L'actuació era d'una motivació especial, pel lloc i el motiu, i veníem amb la pèrdua de virginitat d'un fet típic bastoner: trencar un bastó! El fet havia tingut lloc durant l'assaig anterior, i el responsable va ser precisament el més jovenet de tots! A més, tornàvem a ballar fora i els ànims estaven pels núvols. La consigna era clara: avui la liarem parda!!

La cita per trobar-nos era a ¼ d'11 del matí, a l'estació de Sant Andreu Arenal de la RENFE. La idea era arribar una horeta abans de l'actuació per poder assajar, ja que l'actuació tindria lloc entre les 12h i les 14h. La trobada va ser poc menys que èpica, ja que una bastonera es trobava amb febre però al ser 'la vuitena' no podia faltar, ja que sinó, no haguéssim pogut ballar. Així, en un acte de patriotisme bastoner, va fer acte de presència disposada a deixar l'honor i la glòria de la colla ben amunt.

Tampoc hi faltava la bóta, convenientment repleta de moscatell, llesta per donar ànims, energia i alegries a la colla, que ja ben d'hora va començar a treure-li pes. Això sí, entre una cosa i l'altra, ens va tocar córrer per poder agafar el tren, ja que la Bastonera no brilla precisament per la seva puntualitat... i vam haver de bloquejar el tren uns segons fins que tota la colla hi va poder pujar. I un cop d'alt, doncs apa, a aixecar el colze.

Sorprenentment, vam arribar a Sabadell sense aturades, ensurts, endarreriments ni altres entrebancs típics de la RENFE, i en 20 minuts baixàvem a Sabadell Centre. Una mica guiats per la intuïció d'algú que més o menys s'ho sabia, una mica per la sort de ser la millor colla del món, vam dirigir-nos direcció cap al Casal, no sense abans fer un truc i quedar a mig camí amb el nostre contacte.

Un cop trobats, arribem al Casal -esplèndid, aneu-hi!-, ens van fer una visita guiada i vam deixar els trastos per anar a esmorzar. Fins aquí, tot correcte. Tret que l'esmorzar es va allargar més del necessari i a les 12h, l'hora en què suposadament havíem de ballar, sortíem del bar direcció cap al casal... que estava a 15 minuts. Això sí, la nostra xuleria no havia pogut evitar que diguéssim que teníem pressa perquè una bastonera havia de marxar d'hora per la feina... si és que tenim un morro...

Un cop esmorzats, doncs, un assaig enmig del carrer i, apa!, la primera cerveseta. Pugem canviar-nos i al de poca estona ens criden: actuem en 5 minuts.

El sol era de justícia, i la veritat és que més d'un ja començava a fer-se creus del que serà ballar a l'estiu... però els actes patriòtico-culturals poden més que les suors terrenals, i vam saltar a l'asfalt.

La idea era repetir el format d'actuació de feia una setmana a Sant Andreu, és a dir, els clàssic entrada – merdós – floreta i corre-corre, tot incloent entre el tercer i el quart la diagonal. Val a dir que volíem ballar-lo amb la colla de Gràcia 'Cop a cop', però a última hora es van rilar... i només érem dues colles, la local i naltros.

Total, que vam sortir a ballar en una de les nostres millors actuacions, ja que vam aconseguir arrancar els aplaudiments i ànims de la gent mentre ballàvem, a qui engrescàvem amb els nostres balls moguts. Però sempre hi ha un 'però', i va ser una altra estrena, ja que si bé és normal o freqüent que a algú se li caigui la faixa -i acostuma a ser la mateixa persona...-, el que encara no havia passat mai és que se li sortissin les espardenyes. Això va fer que la bastonera en qüestió decidís abandonar el ball a mitges, i el bastoner que li feia parella va haver de ballar amb 'un fantasma', que és com anomenem al fet d'imaginar-se que balles amb algú quan falta per assajar. La gent, però, va comprendre els problemes del directe, i la protagonista es va endur un aplaudiment afegit.

Un cop acabats, ja teníem la veda oberta per seguir aixecant el colze sense bastó a la mà, i així ho vam fer, tot contemplant la colla de Sabadell, que actuà seguidament. La qüestió ja era fer temps fins a l'hora de dinar: una fideuà popular.

Una bastonera va marxar per motius de feina, però la resta ens vam quedar animant-nos al ritme de la cultura popular, el sol i els fermentats. I a fer cua, que ens conviden a dinar!!

Moltíssima gent es va aplegar a unes taules que van quedar curtes per acollir la gent de totes les edats que volia celebrar la reobertura del Casal. Després del dinar i el cafè va tocar anar a fer una copa, i altre cop ens vam haver de desplaçar lluny del casal, més encara que a l'esmorzar, ja que volíem esquivar la 'simpatia' del cambrer del bar on havíem anat. Algunes bastoneres, però, van fer l'I.V. i van marxar cap a casa.

La caminada ens va portar fins a la rambla, al bell centre de Sabadell, a tocar de l'Ajuntament i just al costat de l'antic Centre Social Alliberat Euterpe. Allà vam descobrir noves facetes lingüístiques dels bars que intentant fusionar la nostra llengua amb la imposada en aquest costat dels Pirineus, aconseguit uns resultats, com a mínim, ridículs; cosa que vam fer saber a la cambrera del bar...

Amb tot, ja s'havia fet mitja tarda, i tocava tornar cap al Casal: o agafàvem les motxilles i marxàvem, o ens quedàvem a veure l'obra de teatre que havien preparat per repassar els 8 anys del casal. Al final, vam optar per la segona opció, i realment va valdre molt la pena: la gent del Casal s'havia preparat una mena de teatre-show-paròdia amb molt d'humor i sana autocrítica per fer un repàs de l'evolució del casal, el moviment popular i diferents referències històriques al llarg de 8 anys de lluita.

I acabada l'actuació còmico-teatral, la decisió era clara: marxar cap a Sant Andreu, on les opcions ja es dividien entre anar de festa a la Gordíssima o fer-ho a Horta. Els ànims i les energies ens sobraven per tot arreu, i això es va plasmar en una actuació acústica improvisada de camí cap al tren. És a dir, vam tornar a improvisar, però aquest cop no va ser un ball, sinó anar picant els bastons entre ells i amb el mobiliari urbà al més pur estil samba – batucada, que ja voldrien fer-ho així els Mayumana i tropes de l'estil!! La coordinació, compaginació i compenetració entre els i les diferents membres de la colla era sorprenent, més encara si tenim en compte que tot va anar sortint de manera espontània.

Un cop retornats a la Gran Via, l'entrada al tren ens recordava la fi del nostre destí (momentani, però això encara no ho sabíem). Abans de descendir al suburbà sabadellenc, un bastoner es va acomiadar de la capital vallesenca amb un (desgraciadament) premonitori 'fins ben aviat, Sabadell!'.

I aquí comença la segona crònica, més breu, això sí!

>> Del suburbà a les clavegueres de Sabadell. Un viatge patrocinat pels Mossos d'Esquadra.

Resumint de forma molt resumida, la cosa va anar així: cap a les 8 i pico del vespre entràvem a l'estació del tren i ens assèiem en un banc de l'andana. Darrere nostre venia el segurata (tant desgraciat que se sentia insultat que ens dirigíem a ell com el que és, un segurata) dient que faltaven 3 tiquets per marcar (naltros érem 6). Ens 'oferia' tres opcions: pagar els 3 bitllets que faltaven, pagar una multa de 3000 € o que fes venir els Mossos, parant el tren i tot. La nostra resposta va ser clara i senzilla: deixa'ns en pau.

Quan 30 minuts després arribava el tren, ho feia també el segurata acompanyat de dues Mosses d'Esquadra, que ens impediren pujar al tren ja que venien de molt males maneres. Ens van fer comprovar els tiquets i el 'taquillero', un altre castellanoparlant que insultava el català (igual que el segurata), va dir que faltaven 3 tiquets per marcar. Naltros no hi estàvem d'acord, però com que la Mossa ens va dir que si no ens identificàvem ens denunciaria per desobediència, vam creure que no calia fer-ne un gra massa; mostràvem els carnets i el tema del bitllet ja el resoldríem més endavant.

La nostra sorpresa va ser majúscula quan després de posar-nos la denúncia ens diuen que hem de tornar a pagar. Era i és completament incongruent: si posen una multa per no tenir bitllet i no la pensen retirar, no té cap mena de sentit obligar a pagar. Ja viatgem amb la multa, no ens cal el bitllet!!

Aquest raonament de lògica aplastant que entendria qualsevol infant no entrava al cap de les Mosses i dels dos Mossos d'Esquadra que s'havien afegit al que més endavant esdevindria festival repressiu. Parlant i dialècticament estaven perduts, només els quedava la força bruta i la impunitat -com sempre, vaja...-. I clar, naltros no pensàvem cedir: teníem raó.

A partir d'aquí, les faltes de respecte per part dels Mossos i els insults per part del segurata es van accentuar, fins al punt de repetir escenes d'empentes gratuïtes. Per la nostra part, ens limitàvem a reclamar els nostres drets i fer veure a la gent que s'ho mirava al·lucinant que tot allò era una anada d'olla de la policia, àvida de colpejar, reprimir i usar la seva força bruta.

A sobre, encara 2 Mossos més, amb més mala llet, encara, es van sumar a l'espectacle esperpèntic del suburbà. Com que seguíem mantenint-nos ferms, no els va quedar altre remei que pujar el grau repressiu: escorcollar-nos, registrar motxilles i demanar el carnet a una persona que comptava com que sí que havia pagat. En negar-s'hi se la van endur detinguda, no sense abans aixafar-la contra la paret i fer-li mal al retorçar-li els braços. Sabien que d'allà naltros no marxaríem voluntàriament, i que fer baixar els antiavalots (el següent pas) o endur-nos arrossegant i a cops dins una estació de tren era ja kafkià. Van optar, doncs, per detenir una persona i esperar que hi anéssim al darrere.

Evidentment, així vam fer. A més, els Mossos ens havien robat els carnets d'identitat, i vam haver de recuperar-los a la comissaria de Sabadell Nord, on també hi havia la nostra companya bastonera detinguda.

Sort en vam tenir de la solidaritat de la gent que s'havia desplaçat a Sabadell pel concert i ens van fer companyia: cal agrair la presència de gent de Sant Andreu, Sabadell, Sants, Ribes, Terrassa, Badalona, l'Eixample,... i d'altres poblacions que ens oblidem per falta de memòria però no d'estimació. Quan vam arribar a la comissaria eren quarts d'11, i quan en vam sortir eren les 4 de la matinada. Entremig, la policia es va dedicar a allargar una detenció -absurda i fregant la il·legalitat- amb excuses i misèries diverses.

Tot i així, no van poder amb la nostra força i la solidaritat, que va arribar a aplegar 30 persones dins la comissaria. A totes vosaltres, moltes gràcies. I amunt els bastons!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Cartell que ho va començar tot

Cartell que ho va començar tot
Primer cartell de la colla

Cartell provisional de la Bastonera de St. Andreu

Cartell provisional de la Bastonera de St. Andreu
Segon cartell de la colla