Bé, més que una crònica serà un seguit de flashbacks que intentaran anar descrivint el que va ser aquella nit que, més que festa, va ser festival!! (allargant l'E i l'A, “feeestivaaaal”). I és que, evidentment, no va ser només el sopar, sinó el que va venir després el que va convertir aquella nit en un dels millors moments fins ara de la Bastonera (bé, de fet, només en tenim de bons... naltros som així, hehehe...).
El cas és que, per molt transformadors/es que vulguem ser, el pecat de la carn (o les carns, millor dit) ens venç, i vam cedir davant una proposta tant tradicional com cultural: el sopar de nadal de tot grup humà. És com una norma no escrita: tot grup humà ha de fer un sopar de nadal per reconèixer-se com a tal i fer pinya; pot servir per acabar-se de tirar els plats pel cap, si les coses no han anat bé, o per acabar d'estrènyer llaços i intimar, si les coses han anat bé. I com que a naltros ens han anat de conya, i així que hi seguiran anant, doncs ens va resultar la segona opció.
L'organització del sopar, però, va ser com les nostres millors actuacions: improvisada. Amb menys d'una setmana de temps vam decidir que faríem el sopar; el dia, l'hora i el lloc els vam triar en 1 minut (d'això se'n diu anar tots/es a una!), i la cita, per tant, ja estava fixada: el divendres 19 de desembre, a 2/4 de 10 del vespre (21:30h per les I.V. que no ho entenen) al Patapalo.
Vam arribar quasi tothom a l'hora, abans havíem fet una assemblea on entre d'altres coses vam acordar el dia per l'amic/ga invisible, el 7 de gener. Aviam què ens depara la imaginació de la gent!! I és que cal dir que és un amic/ga invisible apte per a temps de crisis...
Un cop entaulats/des... doncs a menjar. Com sempre, discussió sobre el menú, i al final un clàssic “Patapalo dinner's style”, és a dir, unes tapes a repartir i cadascú s'agafa un plat, que normalment és una torrada (sempre hi ha l'excepció que confirma la regla). Tot això ho regàvem amb vi, birra, i suposo que algun/a I.V. hi hauria que prendria Coca-Cola o aigua, però ara no ho recordo.
Al costat teníem una taula amb més o menys la mateixa gent que naltros (érem unes 14 persones), i feien més xivarri; fins i tot, es feien fotos de grup. Això ens va 'picar': no podia ser que no fóssim els i les més escandaloses; així doncs, la vena bastonera va començar a sortir i, a part de fer veure que picàvem bastons amb la forquilla i el ganivet (ningú va prendre mal...) el nostre to de veu va pujar, i els càntics van començar a fer acte de presència. El David, del bar, per molt que ens coneix, ens va haver de cridar l'atenció fins a 3 vegades...
També vam decidir fer-nos fotos, amb la supercàmera de l'Elena. Una càmera, per cert, que durant un temps va desaparèixer ja que el nostre amic Ibrahim va decidir que havia de tenir una altra propietària. Després de parlar amb el nostre company, però, li vam fer entendre que la càmera ja estava bé, amb l'Helena, qui, de fet, estava prou angoixada, amb la mirada assassina i a punt de cardar una òstia als seus companys de taula més propers, acusats infundadament d'haver furtat la càmera.
El sopar va transcórrer amb normalitat (dins el que és la Bastonera), i en acabar vam decidir treure el cap a la Farinera del Clot. Com que som molt cíviques, vam decidir anar amb metro (per això, perquè el Clot està al costat i perquè 8 persones no hi caben en un cotxe, que sinó...!!). Quan vam baixar, els rètols lluminosos indicaven 8 minuts fins al següent metro; 8 minuts!! “Defeca't lloret”, que dirien els castellans. Entre això, i que a l'andana hi havia un grup d'entre 20 i 30 xavals fent gresca, vam tornar a decidir que naltros havíem de ser qui fes més “jari”. Dit i fet. I com fan més soroll 8 persones envers 25? Doncs ballant bastons imaginaris!
Tot i que hi va haver algun/a I.V. que es va quedar assegut al banc, la resta vam començar a ballar, fins i tot amb música, gràcies als sons guturals que anàvem emetent. El primer ball, com no, va ser l'entrada; després vam fer el merdós, i finalment la floreta. Passada poca estona ja havíem aconseguit el que volíem: tota l'estació ens mirava, i el grup dels 25 estaven astorats sense donar crèdit al que veien.
En arribar el metro hi vam pujar, però de cap manera vam deixar de ballar. De fet, només estar de peu ja era com ballar, perquè entre les corbes del metro i la beguda ingerida, el mínim que fèiem estant de peu era claqué. Vam seguir ballant, i en algun moment algú (diga-li persona, diga-li engendre humà) va captar que érem de la ceba, i va començar a deixar anar “viva españa”; com que no se sentia molt, de tant en tant algú li contestava amb el clàssic “que visqui lluny”, enfotent-se'n, o amb algun “visca la terra”.
Aquest engendre era un noia, que anava acompanyada de 4 o 5 tios que, tot i treure'ns un pam, la feien callar. Quan van veure que anàvem a baixar, es van envalentonar i tots van començar a cridar. Estant ells al metro, i naltros a l'andana just davant la seva porta, vam intercanviar uns quants crits. No van poder amb naltros; de fet, teníem i tenim la raó de la nostra part. Els vam voler fer entendre el que és la solidaritat entre pobles (guerra entre classes, pau entre pobles), la lluita per la llibertat, contra el patriarcat, en defensa del territori, per la llengua i la cultura catalanes i d'arreu del món, la justícia social... Però com que tot això ho havíem de fer en el temps que dura l'obrir i tancar portes del metro, ho vam resumir en un crit unànime de 3 paraules que tota la colla va cantar, puny alçat, fent ressonar el càntic (no publicable) per tota l'estació.
Pujat les escales, la colla va modificar el seu ja clàssic càntic de “contra el patriarcat, violència bastonera” per un de nou i no menys exitós, “contra els espanyols, violència bastonera”. Amb aquests ànims i empenta vam arribar a la Farinera.
Deurien ser ja la 1, però no vam fer pas tard, a la festa, perquè la Festa érem Naltros. Un cop amb combustible a la mà, ens vam ubicar en un lloc idoni per començar a agafar el ritme. De fet, el ritme era el que volíem, perquè durant l'estona que no ens agradava la música (entre techno i drum'n'bass, que si és molt d'hora cansa una mica), els i les bastoneres improvisaven cançons (més d'estil punk i tal...) que cantaven per damunt de la música de la sala. Això va fer que la gent que porta el bar, que també ens coneix, ens mirés amb cares més aviat estranyes i incrèdules...
I com que som colla de ball, doncs a ballar s'ha de dit! Primer van ser les coreografies seguint algunes de les cançons, després passar-nos la pilota imaginària entre naltros (la pilota real la portava cadascú al damunt) i després, com no podia ser d'una altra manera, ballar bastons imaginaris al mig de la pista!!! N'hi havia per llogar-hi cadires...
A mesura que passava la nit, algunes I.V. es van anar retirant, mentre d'altres membres de la colla practicaven la tant sana i recomanable endogàmia bastonera. Una bonica manera de fer cohesió de grup, igual que el sopar.
[Aquesta crònica està escrita el 2 de gener de 2009, si algú creu que hi falten coses... coi, és normal! Que ho afegeixi ell/a!]
La Bastonera de Sant Andreu va fer ahir un ball al camp de la Unió Esportiva Sant Andreu, en el marc de la Marató de TV3 (la seva).
