dimarts, 23 de desembre de 2008

Collsuspina, cosa fina!

Després del festival la nit del divendres, amb el sopar de Nadal de la Bastonera, les activitats lúdiques continuaven el diumenge al matí. Abans de la Festa Major, algunes persones vam decidir que passat festes estaria bé tornar a Collsuspina, un poblet a la sub-comarca del Moianès (el Bages), on hi ha un restaurant no apte per vegetarians/es, vegans/es i succedanis: barra lliure de carn a la brasa, embotit, pa amb tomàquet...!! L'únic hàndicap és que l'hora d'esmorzar s'acaba a les 11, i acostuma a estar força ple.

L'expectativa d'un esmorzar de carnaca, sense ningú donant la brasa (mai més ben dit) al respecte i passar un matí de diumenge fora van ser arguments de pes. D'altra banda, el fet que fos la mateixa setmana de Nadal i Sant Esteve, dies, per definició, d'àpats copiosos, no ens va fer tirar enrere. Potser per allò d'anar preparant l'estómac, potser perquè no ens importa, potser per inconsciència, el cas és que hi faríem cap.

Després d'algunes rondes d'emails, només hi pujàvem 4 persones (cal tenir en compte dues baixes d'última hora, una víctima de la nit de divendres i l'altra d'un terrible i colpidor atac de llençols. La resta, totes són I.V.). La cita era el diumenge 21, a les 8h, a la Pl. Palmeres. Com acostuma a passar en aquest casos, la puntualitat de la gent va ser inversament proporcional a la proximitat de l'habitatge. L'Albert arribava quan mancaven 5 minuts de les 8h, en un plaça inhòspita. L'Edi hi arribava a les 8h en punt, després de trobar-se pel camí a l'home que va posant els carrers. El Roger es llevava a les 8:05h... és a dir, 1 hora i mitja després d'haver-se'n anat a dormir. Tenint en compte que havia de ser el conductor, l'estona dormida i que encara notés activament l'alcohol de feia unes hores a Can Vies no eren la millor carta de presentació. A les 8:15h, el Roger despertava la Laia per telèfon, que encara dormia... (li havia demanat per missatge que el truqués per despertar-lo; en no fer-ho, va sospitar que estaria dormint); cosa que, de fet, no va parar de fer així que va poder.

Els tres bastoners esperaven la bastonera tot fent un cafè, ja que els 5 minuts de la Laia van ser-ho de pagès, i la xiqueta va trigar a baixar. Finalment, amb 45 minuts de retard, el cotxe sortia cap a Collsuspina. Entre la segona i la tercera curva de la C-17 la Laia ja tornava a fer nones...

Vam arribar al nostre objectiu en 45 minuts, 15 menys del que teníem previst. Feia menys fred del que esperàvem, i un dia assolellat ens rebia acollidorament en aquest bell paratge de la Catalunya interior. Tant era l'embolcallament patriòtic que en veure Montserrat de fons, eixint d'entre la boirina matinal, els bastoners i la bastonera entonaren espontàniament el Virolai.

Després d'aquesta estampa tant patriòtica com gratuïta, vam entrar a El Toll, el restaurant que ens havia de donar de menjar. En ser 2/4 de 10, era força ple. Tant, que ens van haver de fer seure a la sala interior. Bé, això de seure és un dir, perquè només deixar les jaquetes, l'Edi i el Roger van dirigir-se cap a la llar de foc per preparar la primera tongada de menjar: pintxos, botifarres, botifarra negra, cansalada, pa torrat. Dieta mediterrània, vaja. La destresa a l'hora de col·locar el menjar així com de moure les brases ens delatava: com a mínim, érem de Caldes cap avall!

Després d'una estoneta, vam arribar a la taula, on l'Albert i la Laia van fer un esforç per no menjar-se el pa amb tomàquet que ens havien preparat. El 'bon profit' el vam dir amb el primer tors de carn ja a la boca, i poc va durar el que havíem preparat durant minuts. A sobre, vam demanar embotit, i clar, a Collsuspina no s'estan per conyes: embotit vol dir que et porten tot un tros de fuet, bull blanc, catalana, botifarra negra, etc., una fusta, un ganiveta, i ja t'ho faràs! Tot això, ho regàvem amb vi, menys el Roger que, per equilibrar una mica, bevia aigua (és una I.V.).

Quan l'Edi i el Roger ja estaven fent el rotet post-endrapada, la Laia i l'Albert encara es van alçar a preparar més menjar, per allò de “tinc un foradet que encara menjaria alguna cosa més”. Més botifarra negra, més cansalada (una costella que tenia més os que una altra cosa), i un altre pintxo. Tothom va menjar una mica més. I prou. Aquí ja vam demanar els postres: tres tallats pels tres bastoners, i un Cacaolat per la bastonera. Eren prop de les 11.

I clar, què fas quan estàs amb la panxa plena i de sobretaula? Arreglar el món. I això vam fer, i a fe que ens hi vam posar. Dels Almogàvers a la Guerra del 36 i els errors i encerts del POUM i la CNT, passant pel General Moragues i la creu de Sant Jordi, i acabant amb Jaume I i la lluita actual, vam entaular unes discussions d'allò més denses i profitoses.

Al restaurant ja ens pensaven fora i volien tancar la sala, però ens hi van tenir fins la una del migdia. En aquells moments, amb el restaurant buit, la gent ja arribava per dinar, cosa que naltros ja no faríem fins a l'endemà. Sortint del local, salutació altre cop a la muntanya més mítica de Catalunya, i caminadeta fins al poble, per allò de fer baixar. Xino-xano van sorgir altres propostes de viatges que ja estan pendents a l'agenda: ruta per la Catalunya Nord, i visita al Pallars Sobirà.

A Collsuspina, quatre fotos, i proposta immediata: visita a Vic. Tornem a buscar el cotxe i enfilem cap a Vic, moment en el qual es produeix una d'aquelles paradoxes de la societat actual en què vivim, de la sobrecomunicació: a dins el cotxe, les quatres persones parlant pel mòbil. De camí, la gebra dels vorals i la vista del Montseny i el Pre-Pirineu nevats, sota un sol d'hivern ens fan emocionar. Colla d'urbanites...!!

Arribem a la capital osonenca, on es nota que ja hi carda una rasca no apta per a tothom. La idea era fer una visita a un amic del Roger i després visitar la ciutat. Però ja se sap... La visita al col·lega de l'institut s'allarga força estona, la necessària per posar-se al dia de les respectives vides i perquè el col·lega li expliqui al Roger la dels altres col·legues d'institut de qui n'ha perdut el rastre. L'Albert, l'Edi i la Laia aguanten estoicament al sofà, sobretot aquesta última, que sent una especial atracció cap al moble encoixinat al mateix temps que les parpelles li pesen com una llosa.

Un cop fetes l'abraçada i foto de rigor, la delegació bastonera tira cap al cotxe, per fer el penúltim trajecte: visita a ca l'Edi, perquè el Roger conegui el Mao, el gat, ja que tots tres seran futurs companys de pis en breu. Val a dir que entre que vam sortir del centre de Vic i agafàvem la C-17 la Laia ja tornava a estar al setè cel.

Un cop al nostre destí, ens trobem amb Ell, el gat: de dimensions considerables i ulls preciosos, accepta la cerimònia de presentació i, finalment, ens accepta als tres com a nous amics/ga seus/va. Tot un luxe! Ara ja poden ser companys de pis! Esperem, doncs, penjar la crònica de la inauguració ben aviat!

Sempre serà millor penjar això que una altra crònica culinària... i és que ja abans d'anar a Collsuspina va sortir la proposta -ja acceptada- de fer un altre esmorzar de forquilla al Pa i trago; tot i que si la Comissió Gastronòmica segueix tant activa, entrarà ben aviat en conflicte amb la Comissió de Nous Balls, ja que la forma física de la colla serà més de jugadors/es de dòmino que de bastoners/es... Compte quan arribi l'època de les calçotades!!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Cartell que ho va començar tot

Cartell que ho va començar tot
Primer cartell de la colla

Cartell provisional de la Bastonera de St. Andreu

Cartell provisional de la Bastonera de St. Andreu
Segon cartell de la colla