dimarts, 23 de desembre de 2008

Collsuspina, cosa fina!

Després del festival la nit del divendres, amb el sopar de Nadal de la Bastonera, les activitats lúdiques continuaven el diumenge al matí. Abans de la Festa Major, algunes persones vam decidir que passat festes estaria bé tornar a Collsuspina, un poblet a la sub-comarca del Moianès (el Bages), on hi ha un restaurant no apte per vegetarians/es, vegans/es i succedanis: barra lliure de carn a la brasa, embotit, pa amb tomàquet...!! L'únic hàndicap és que l'hora d'esmorzar s'acaba a les 11, i acostuma a estar força ple.

L'expectativa d'un esmorzar de carnaca, sense ningú donant la brasa (mai més ben dit) al respecte i passar un matí de diumenge fora van ser arguments de pes. D'altra banda, el fet que fos la mateixa setmana de Nadal i Sant Esteve, dies, per definició, d'àpats copiosos, no ens va fer tirar enrere. Potser per allò d'anar preparant l'estómac, potser perquè no ens importa, potser per inconsciència, el cas és que hi faríem cap.

Després d'algunes rondes d'emails, només hi pujàvem 4 persones (cal tenir en compte dues baixes d'última hora, una víctima de la nit de divendres i l'altra d'un terrible i colpidor atac de llençols. La resta, totes són I.V.). La cita era el diumenge 21, a les 8h, a la Pl. Palmeres. Com acostuma a passar en aquest casos, la puntualitat de la gent va ser inversament proporcional a la proximitat de l'habitatge. L'Albert arribava quan mancaven 5 minuts de les 8h, en un plaça inhòspita. L'Edi hi arribava a les 8h en punt, després de trobar-se pel camí a l'home que va posant els carrers. El Roger es llevava a les 8:05h... és a dir, 1 hora i mitja després d'haver-se'n anat a dormir. Tenint en compte que havia de ser el conductor, l'estona dormida i que encara notés activament l'alcohol de feia unes hores a Can Vies no eren la millor carta de presentació. A les 8:15h, el Roger despertava la Laia per telèfon, que encara dormia... (li havia demanat per missatge que el truqués per despertar-lo; en no fer-ho, va sospitar que estaria dormint); cosa que, de fet, no va parar de fer així que va poder.

Els tres bastoners esperaven la bastonera tot fent un cafè, ja que els 5 minuts de la Laia van ser-ho de pagès, i la xiqueta va trigar a baixar. Finalment, amb 45 minuts de retard, el cotxe sortia cap a Collsuspina. Entre la segona i la tercera curva de la C-17 la Laia ja tornava a fer nones...

Vam arribar al nostre objectiu en 45 minuts, 15 menys del que teníem previst. Feia menys fred del que esperàvem, i un dia assolellat ens rebia acollidorament en aquest bell paratge de la Catalunya interior. Tant era l'embolcallament patriòtic que en veure Montserrat de fons, eixint d'entre la boirina matinal, els bastoners i la bastonera entonaren espontàniament el Virolai.

Després d'aquesta estampa tant patriòtica com gratuïta, vam entrar a El Toll, el restaurant que ens havia de donar de menjar. En ser 2/4 de 10, era força ple. Tant, que ens van haver de fer seure a la sala interior. Bé, això de seure és un dir, perquè només deixar les jaquetes, l'Edi i el Roger van dirigir-se cap a la llar de foc per preparar la primera tongada de menjar: pintxos, botifarres, botifarra negra, cansalada, pa torrat. Dieta mediterrània, vaja. La destresa a l'hora de col·locar el menjar així com de moure les brases ens delatava: com a mínim, érem de Caldes cap avall!

Després d'una estoneta, vam arribar a la taula, on l'Albert i la Laia van fer un esforç per no menjar-se el pa amb tomàquet que ens havien preparat. El 'bon profit' el vam dir amb el primer tors de carn ja a la boca, i poc va durar el que havíem preparat durant minuts. A sobre, vam demanar embotit, i clar, a Collsuspina no s'estan per conyes: embotit vol dir que et porten tot un tros de fuet, bull blanc, catalana, botifarra negra, etc., una fusta, un ganiveta, i ja t'ho faràs! Tot això, ho regàvem amb vi, menys el Roger que, per equilibrar una mica, bevia aigua (és una I.V.).

Quan l'Edi i el Roger ja estaven fent el rotet post-endrapada, la Laia i l'Albert encara es van alçar a preparar més menjar, per allò de “tinc un foradet que encara menjaria alguna cosa més”. Més botifarra negra, més cansalada (una costella que tenia més os que una altra cosa), i un altre pintxo. Tothom va menjar una mica més. I prou. Aquí ja vam demanar els postres: tres tallats pels tres bastoners, i un Cacaolat per la bastonera. Eren prop de les 11.

I clar, què fas quan estàs amb la panxa plena i de sobretaula? Arreglar el món. I això vam fer, i a fe que ens hi vam posar. Dels Almogàvers a la Guerra del 36 i els errors i encerts del POUM i la CNT, passant pel General Moragues i la creu de Sant Jordi, i acabant amb Jaume I i la lluita actual, vam entaular unes discussions d'allò més denses i profitoses.

Al restaurant ja ens pensaven fora i volien tancar la sala, però ens hi van tenir fins la una del migdia. En aquells moments, amb el restaurant buit, la gent ja arribava per dinar, cosa que naltros ja no faríem fins a l'endemà. Sortint del local, salutació altre cop a la muntanya més mítica de Catalunya, i caminadeta fins al poble, per allò de fer baixar. Xino-xano van sorgir altres propostes de viatges que ja estan pendents a l'agenda: ruta per la Catalunya Nord, i visita al Pallars Sobirà.

A Collsuspina, quatre fotos, i proposta immediata: visita a Vic. Tornem a buscar el cotxe i enfilem cap a Vic, moment en el qual es produeix una d'aquelles paradoxes de la societat actual en què vivim, de la sobrecomunicació: a dins el cotxe, les quatres persones parlant pel mòbil. De camí, la gebra dels vorals i la vista del Montseny i el Pre-Pirineu nevats, sota un sol d'hivern ens fan emocionar. Colla d'urbanites...!!

Arribem a la capital osonenca, on es nota que ja hi carda una rasca no apta per a tothom. La idea era fer una visita a un amic del Roger i després visitar la ciutat. Però ja se sap... La visita al col·lega de l'institut s'allarga força estona, la necessària per posar-se al dia de les respectives vides i perquè el col·lega li expliqui al Roger la dels altres col·legues d'institut de qui n'ha perdut el rastre. L'Albert, l'Edi i la Laia aguanten estoicament al sofà, sobretot aquesta última, que sent una especial atracció cap al moble encoixinat al mateix temps que les parpelles li pesen com una llosa.

Un cop fetes l'abraçada i foto de rigor, la delegació bastonera tira cap al cotxe, per fer el penúltim trajecte: visita a ca l'Edi, perquè el Roger conegui el Mao, el gat, ja que tots tres seran futurs companys de pis en breu. Val a dir que entre que vam sortir del centre de Vic i agafàvem la C-17 la Laia ja tornava a estar al setè cel.

Un cop al nostre destí, ens trobem amb Ell, el gat: de dimensions considerables i ulls preciosos, accepta la cerimònia de presentació i, finalment, ens accepta als tres com a nous amics/ga seus/va. Tot un luxe! Ara ja poden ser companys de pis! Esperem, doncs, penjar la crònica de la inauguració ben aviat!

Sempre serà millor penjar això que una altra crònica culinària... i és que ja abans d'anar a Collsuspina va sortir la proposta -ja acceptada- de fer un altre esmorzar de forquilla al Pa i trago; tot i que si la Comissió Gastronòmica segueix tant activa, entrarà ben aviat en conflicte amb la Comissió de Nous Balls, ja que la forma física de la colla serà més de jugadors/es de dòmino que de bastoners/es... Compte quan arribi l'època de les calçotades!!


dissabte, 20 de desembre de 2008

La Bastonera solidària amb en Franki i en Jona


La Bastonera de Sant Andreu va fer ahir un ball al camp de la Unió Esportiva Sant Andreu, en el marc de la Marató de TV3 (la seva).

Aprofitant l´ocasió va ballar amb les samarretes d´en Jona i d´en Franki a sobre de l´uniforme de la colla. La colla portava les samarretes d´en Franki de Terrassa (pres polític en règim de tercer grau comdemnat per retirar una bandera espanyola) i en Jona (vei de l´Eixample que serà jutjat per manifestar-se contra l´especulació).

Just abans de sortir al camp la colla va començar a fer-se notar; dirigint-se als gossos d´en Saura s´anava cridant: ELS MOSSOS TAMBÉ SÓN FORCES D´OCUPACIÓ!. Poc després van sortir unes animadores molt lleugeres de roba, mortes de fred, a lluir el seu cos al mig del camp. La seva actuació va ser acompanyada dels crits de la colla: CONTRA EL PATRIARCAT, VIOLÈNCIA BASTONERA!

A la mitja part del partit que jugaven els famosos de la tele, precedides dels i les trabucaires de St. Andreu i la colla de percusió Sagresamba, de la Sagrera, es va sortir al mig del camp amb les samarretes solidàries i després de fer el ball es van cridar consignes a favor del dos joves represaliats:

FRANKI DE TERRASSA, ET VOLEM A CASA!
FRANKI DE TERRASSA, LLIBERTAT!

JONA DE L´EIXAMPLE, ABSOLUCIÓ!

Els crits van continuar mentres els i les fotògrafes ens retrataven i les càmares anaven gravant.


No disposem de fotos de l´acció perquè en aquell moment les bastoneres estavem ballant i les gralleres tocant, però ens vam fer una foto de grup a fora del camps, encara amb les samarretes posades.

Crònica del sopar de nadal de la Bastonera

Bé, més que una crònica serà un seguit de flashbacks que intentaran anar descrivint el que va ser aquella nit que, més que festa, va ser festival!! (allargant l'E i l'A, “feeestivaaaal”). I és que, evidentment, no va ser només el sopar, sinó el que va venir després el que va convertir aquella nit en un dels millors moments fins ara de la Bastonera (bé, de fet, només en tenim de bons... naltros som així, hehehe...).


El cas és que, per molt transformadors/es que vulguem ser, el pecat de la carn (o les carns, millor dit) ens venç, i vam cedir davant una proposta tant tradicional com cultural: el sopar de nadal de tot grup humà. És com una norma no escrita: tot grup humà ha de fer un sopar de nadal per reconèixer-se com a tal i fer pinya; pot servir per acabar-se de tirar els plats pel cap, si les coses no han anat bé, o per acabar d'estrènyer llaços i intimar, si les coses han anat bé. I com que a naltros ens han anat de conya, i així que hi seguiran anant, doncs ens va resultar la segona opció.


L'organització del sopar, però, va ser com les nostres millors actuacions: improvisada. Amb menys d'una setmana de temps vam decidir que faríem el sopar; el dia, l'hora i el lloc els vam triar en 1 minut (d'això se'n diu anar tots/es a una!), i la cita, per tant, ja estava fixada: el divendres 19 de desembre, a 2/4 de 10 del vespre (21:30h per les I.V. que no ho entenen) al Patapalo.


Vam arribar quasi tothom a l'hora, abans havíem fet una assemblea on entre d'altres coses vam acordar el dia per l'amic/ga invisible, el 7 de gener. Aviam què ens depara la imaginació de la gent!! I és que cal dir que és un amic/ga invisible apte per a temps de crisis...


Un cop entaulats/des... doncs a menjar. Com sempre, discussió sobre el menú, i al final un clàssic “Patapalo dinner's style”, és a dir, unes tapes a repartir i cadascú s'agafa un plat, que normalment és una torrada (sempre hi ha l'excepció que confirma la regla). Tot això ho regàvem amb vi, birra, i suposo que algun/a I.V. hi hauria que prendria Coca-Cola o aigua, però ara no ho recordo.


Al costat teníem una taula amb més o menys la mateixa gent que naltros (érem unes 14 persones), i feien més xivarri; fins i tot, es feien fotos de grup. Això ens va 'picar': no podia ser que no fóssim els i les més escandaloses; així doncs, la vena bastonera va començar a sortir i, a part de fer veure que picàvem bastons amb la forquilla i el ganivet (ningú va prendre mal...) el nostre to de veu va pujar, i els càntics van començar a fer acte de presència. El David, del bar, per molt que ens coneix, ens va haver de cridar l'atenció fins a 3 vegades...


També vam decidir fer-nos fotos, amb la supercàmera de l'Elena. Una càmera, per cert, que durant un temps va desaparèixer ja que el nostre amic Ibrahim va decidir que havia de tenir una altra propietària. Després de parlar amb el nostre company, però, li vam fer entendre que la càmera ja estava bé, amb l'Helena, qui, de fet, estava prou angoixada, amb la mirada assassina i a punt de cardar una òstia als seus companys de taula més propers, acusats infundadament d'haver furtat la càmera.


El sopar va transcórrer amb normalitat (dins el que és la Bastonera), i en acabar vam decidir treure el cap a la Farinera del Clot. Com que som molt cíviques, vam decidir anar amb metro (per això, perquè el Clot està al costat i perquè 8 persones no hi caben en un cotxe, que sinó...!!). Quan vam baixar, els rètols lluminosos indicaven 8 minuts fins al següent metro; 8 minuts!! “Defeca't lloret”, que dirien els castellans. Entre això, i que a l'andana hi havia un grup d'entre 20 i 30 xavals fent gresca, vam tornar a decidir que naltros havíem de ser qui fes més “jari”. Dit i fet. I com fan més soroll 8 persones envers 25? Doncs ballant bastons imaginaris!


Tot i que hi va haver algun/a I.V. que es va quedar assegut al banc, la resta vam començar a ballar, fins i tot amb música, gràcies als sons guturals que anàvem emetent. El primer ball, com no, va ser l'entrada; després vam fer el merdós, i finalment la floreta. Passada poca estona ja havíem aconseguit el que volíem: tota l'estació ens mirava, i el grup dels 25 estaven astorats sense donar crèdit al que veien.


En arribar el metro hi vam pujar, però de cap manera vam deixar de ballar. De fet, només estar de peu ja era com ballar, perquè entre les corbes del metro i la beguda ingerida, el mínim que fèiem estant de peu era claqué. Vam seguir ballant, i en algun moment algú (diga-li persona, diga-li engendre humà) va captar que érem de la ceba, i va començar a deixar anar “viva españa”; com que no se sentia molt, de tant en tant algú li contestava amb el clàssic “que visqui lluny”, enfotent-se'n, o amb algun “visca la terra”.


Aquest engendre era un noia, que anava acompanyada de 4 o 5 tios que, tot i treure'ns un pam, la feien callar. Quan van veure que anàvem a baixar, es van envalentonar i tots van començar a cridar. Estant ells al metro, i naltros a l'andana just davant la seva porta, vam intercanviar uns quants crits. No van poder amb naltros; de fet, teníem i tenim la raó de la nostra part. Els vam voler fer entendre el que és la solidaritat entre pobles (guerra entre classes, pau entre pobles), la lluita per la llibertat, contra el patriarcat, en defensa del territori, per la llengua i la cultura catalanes i d'arreu del món, la justícia social... Però com que tot això ho havíem de fer en el temps que dura l'obrir i tancar portes del metro, ho vam resumir en un crit unànime de 3 paraules que tota la colla va cantar, puny alçat, fent ressonar el càntic (no publicable) per tota l'estació.


Pujat les escales, la colla va modificar el seu ja clàssic càntic de “contra el patriarcat, violència bastonera” per un de nou i no menys exitós, “contra els espanyols, violència bastonera”. Amb aquests ànims i empenta vam arribar a la Farinera.


Deurien ser ja la 1, però no vam fer pas tard, a la festa, perquè la Festa érem Naltros. Un cop amb combustible a la mà, ens vam ubicar en un lloc idoni per començar a agafar el ritme. De fet, el ritme era el que volíem, perquè durant l'estona que no ens agradava la música (entre techno i drum'n'bass, que si és molt d'hora cansa una mica), els i les bastoneres improvisaven cançons (més d'estil punk i tal...) que cantaven per damunt de la música de la sala. Això va fer que la gent que porta el bar, que també ens coneix, ens mirés amb cares més aviat estranyes i incrèdules...


I com que som colla de ball, doncs a ballar s'ha de dit! Primer van ser les coreografies seguint algunes de les cançons, després passar-nos la pilota imaginària entre naltros (la pilota real la portava cadascú al damunt) i després, com no podia ser d'una altra manera, ballar bastons imaginaris al mig de la pista!!! N'hi havia per llogar-hi cadires...


A mesura que passava la nit, algunes I.V. es van anar retirant, mentre d'altres membres de la colla practicaven la tant sana i recomanable endogàmia bastonera. Una bonica manera de fer cohesió de grup, igual que el sopar.


[Aquesta crònica està escrita el 2 de gener de 2009, si algú creu que hi falten coses... coi, és normal! Que ho afegeixi ell/a!]

Cartell que ho va començar tot

Cartell que ho va començar tot
Primer cartell de la colla

Cartell provisional de la Bastonera de St. Andreu

Cartell provisional de la Bastonera de St. Andreu
Segon cartell de la colla