A Lleida, pel Roser i per la terra!

Dissabte 16 de maig. Dia apuntadíssim al calendari de la Bastonera des de feia temps. Hi havia ganes, moltes ganes i il•lusió d'actuar a Lleida, i més en un marc incomparable com és el de les Festes Alternatives i en defensa del Roser, per evitar que es converteixi en un 'parador nacional' d'aquests que va posar tant de moda el dictador Franco.

La cita era a les 12h, a Cal Mao. D'allà sortíem en 2 cotxe, les 8 bastoneres, la grallera i una acompanyant externa que aprofitava el viatge per anar a Lleida. A les 12h en punt només hi havia l'acompanyant, cosa gens estranya tenint en compte la impuntualitat que caracteritza la colla. De fet, l'últim a arribar va ser un dels conductors i residents a Cal Mao...

Ens vam repartir entre els cotxes i apa, cap a Lleida falta gent! Com sempre, hi ha qui es pixa només sortir de casa, qui s'adorm abans d'arribar a les rondes, qui no calla, qui no para de riure... i el típic joc entre cotxes d'anar-se avançant mútuament (això sí, sense córrer més del compte que no estem per multes ni pèrdues de punts!).

La qüestió, però, és que en lloc de sortir a les 12h vam sortir una hora tard, i a Lleida ens esperaven a les 14h per dinar. Hi vam arribar a 2/4 de 3, quan tot just la gent s'entaulava. Sota un sol de justícia buscàvem algun lloc on menjar sense deshidratar-nos, però no quedava cap lloc lliure i menys encara que tingués un sostre protector: eren els més buscats!!

Vam deixar les motxilles al Casal Independentista l'Ocell Negre i, al final, ens van aconseguir unes taules i cadires addicionals, amb tendal inclòs, i apa, a dinar! Cal felicitar -i ho vam fer- la gent que es va currar el dinar: estava molt bo!! Amb el dinar i el vi que el regava, va començar ja l'animació de la colla, que va començar a fer amics amb els bastoners del Montserratí. Primeres senyals de la jornada festivo-revindicativa-lúdico-cultural que ens esperava!

Amb el dinar tot just engolit, a fer el cafè, i a assajar. Aquí van sortir les primeres mostres de debilitat: saltar i ballar amb el dinar encara a l'esòfag, i amb la calor que feia, va ser realment criminal! Una mica més i cridem al 'juan', com diu un de la colla... I ràpid a canviar-se, que ja marxava cap a la plaça on hi hauria la mostra de cultura popular i naltros hi havíem de fer cap amb la resta!

El Casal Independentista d'agitació cultural “L'Ocell Negre” ens va servir d'improvisat vestuari a naltros i a les altres colles bastoners que també havien d'actuar. Allà, entremig de restes del menjar exquisit que havíem degustat, cartells, pamflets i roba, ens trèiem del damunt els últims nervis abans d'una actuació que prometia.

Sortim escopetejats del Casal i ens enganxem a una mena de xaranga que la gent de les colles populars i l'organització estaven muntant per anar cap al lloc indicat, la Plaça que hi ha davant del local de l'IEI (Institut d'Estudis Ilerdencs). Allà ens expliquen com anirà la cosa: cada colla farà de 3 a 4 intervencions, que s'aniran intercalant. Bona notícia, així podrem descansar entre ball i ball, i el pes del dinar no farà tant acte de presència!

Abans que naltros van entrar en escena uns trabucaires i una colla sardanista, que, s'ha de dir, ballaven molt bé, però també molt... és a dir, es va fer molt llarg el ball de la sardana, ja no sabíem quan acabaria... i clar, essent tant mogut, i després de dinar, allò era soporífer... Amb tots els respectes per la gent que la va ballar excel•lentment!

Després, ens comencem a intercalar les colles bastoneres, amb d'altres entremig, com ara una mena de monstre entre capgròs i drac. Sigui pel que sigui, vam ser l'última colla a actuar. Abans, la colla amfitriona, la del Pla de l'Aigua (Lleida), la Picadits (Vilassar), la del Montserratí (Esparreguera) i Cop de Garrot (Berga). I finalment, naltros.

En ser l'última colla, les altres havien pogut 'triar' amb quin ball començar, i naltros, que ja havíem descartat “l'entrada”, per avorrida/lenta/inoportuna, vam veure com ens robaven la possibilitat de ballar 'la diagonal'. Nyam, un ball menys. Decidim començar amb 'el merdós', el que acostuma a ser el nostre segon ball en totes les actuacions. La vam clavar. Vam aconseguir arrencar altre cop els ànims de la gent, que ens seguia aplaudint-nos, i en acabar, l'amiga colla de Berga, a l'uníson, ens cantava: “és molt guapo, ens el copiarem!”. Tot una injecció de moral i adrenalina per seguir a la següent ronda.

Torna a començar la ronda i aquest cop ens lluïm amb 'la floreta', la nostra joia de la corona per aquelles dates. Ballem i tornem a seure, esperant que la papallona capgròs de cartró ens ruixi amb la seva manguera.

Abans del tercer torn, vam poder veure 2 intervencions molt bones, un ball conjunt entre Pla de l'Aigua i Berga, de difícil execució perquè no l'havien assajat conjuntament i tota l'estona van rodant; i una actuació de Berga 'a capella': com que no tenien graller/a que els la sabés tocar (la cançó, malpensats/es!), ho anaven fer ells/es mentre ballaven. Com naltros als assaigs, vaja!!

La darrera actuació va portar cua a la colla: una majoria volia fer 'la diagonal', malgrat que seríem la 3a colla que la faria. Una minoria volia fer el 'desfassar i cubata', que la majoria rebutjava per ser un de mooolt típic. Al final, i a trencant un fet gloriós, els menxevics es van imposar als bolxevics i vam ballar el 'desassar i cubata', que com que el fem amb un parell de moviments diferent, ja ningú s'adonaria que era el mateix que havia ballat ja una altra colla. El clavem, i ens retirem definitivament.

En acabar les mostres de cultura popular (que per un cop, van ser nombroses i diverses, no només de bastoneres), va tenir lloc el parlament polític (un pèl descafeinat políticament, i excessivament llarg, al nostre entendre, però el cas és que la manifestació i el motiu s'ho valia), i tot seguit, inici de la manifestació. Abans, però, la colla de Berga van treure una drap negre, brut i estripat lligat amb un pal al que li deien 'bandera negra'; naltros ja els vam advertir afectuosament que havien de rentar els draps de tant en tant...

Com sempre, l'organització buscava algú folklòric per portar nostra bandera, l'estelada roja, i les bastoneres estem sempre en el punt de mira. I donat que la majoria ja tenim nostra bandera arreu, li vam concedir aquest gran honor a l'immigrant andalús que tenim a la colla, perquè acabés de nacionalitzar-se i sentís més aixopluc sota els nostres símbols patriòtics. I apa, més de mitja manifestació que es va passejar amb la bandera, encapçalant la manifestació, i prou que va sortir a les fotos!

En passar per davant del Roser, penjada de l'estelada i cant dels Segadors, tothom amb el puny alçat. Arribem al final de manifestació, a la plaça del Dipòsit, agafem una birreta i anem a canviar-nos al casal. El compte enrere per l'inici de la festa s'ha acabat: comença la jornada vespertina!

Després de fer algunes birres més a la zona de les festes alternatives, ens dirigim a sopar. I allò que ens pensàvem que seria anar a fer un mos es va convertir en tota una peregrinació: 2 hores i mitja per sopar!! Vam arribar a un bar molt famós de la capital del Segrià (del que no direm el nom però sí una pista: ciutat europea molt agraïda enguany pels culers), on feien tapes molt bones. I és cert, però renoi, si van trigar fins i tot per cobrar!! De fet, seguint la qüestió culer, vam sortir d'allà just quan el Barça es convertia matemàticament en campió de lliga, ja que el Madrid acabava de perdre contra el Vilarreal. Tant de temps dins el bar va aconseguir que fins i tot el cambrer lluís, enganxat a la samarreta, un adhesiu en defensa del Roser i contra el parador... malgrat ell no ho sabés.

En sortir el bar, ja cap a les 12 de la nit, l'eufòria culer d'una part de les bastoneres no era compartida per gairebé ningú del carrer: a Lleida, o el Barça no existia o realment els importava un pebrot. I de fet, a naltros, en aquells moments, també: l'únic que volíem era una excusa per fotre el camp d'aquell bar i anar de festa a la plaça del Dipòsit!

Hi arribem, i apa, altre cop, a comprovar que la cervesa encara estava freda (dit sigui de pas, vam haver de donar un cop de mà a l'hora de canviar barrils...). Poc a poc la cosa es va animant, tant, que amb l'últim grup, els Escalivada, del que formen part alguns bastoners del Pla de l'Aigua, un parell de bastoners van pujar a cantar garrotins... fins a 3 cops!! No sabem si per bé o per malament, però aquella nit la Bastonera i alguns dels seus membres es van donar a conèixer dalt de l'escenari nocturn...

Quan es va acabar el concert, les bastoneres no en teníem prou: tot just acabàvem de començar!! Aleshores la pressió es va traslladar davant de la Maranya: les masses reclamaven que s'obrís el local per continuar-hi la festa. Les masses, però, no eren desenes de persones borratxes a punt de tirar a terra la porta, sinó 4 borratxos que es posaven davant del local i, tot fent com si tinguessin molts músculs, cridaven “grrrrrrrr!!”. És el que tenen les masses nocturnes alcohòliques...

Al final, la gent de la Maranya va sucumbir a la pressió de les masses i van obrir el local. Allà, la nit va ser nostra: la música que volíem, fent veure que ballàvem bastons... i fotent-nos-en d'algun babós-penjat que corria per allà... A quarts de 7 del matí, quan a fora el sol ja despuntava, la gent de la Maranya ens va tallar una de les millors nits de festa. Això sí, els va costar car: concretament, 10-15 minuts de garrotins que un bastoner anava cantant un rere l'altre dedicats a la gent del local, que es desesperava en veure que la corda no se li acabava. Al final, sota l'amenaça d'una escombra, tota la colla va sortir fora.

Un cop al carrer, jocs populars de tirar-se pel terra i punteria, i apa, a distribuir-se per les cases. Quatre bastoneres es van allotjar a casa d'una d'elles, autòctona de la ciutat, i van comprovar que al microones no s'hi poden posar elements de ferro... La ressaca de l'endemà i viatge de tornada són ja motius d'altres cròniques.