Dissabte 7 de març Un dia abans del Dia de la Dona Treballadora. El sol és radiant, els núvols brillen per la seva absència i el cel blau anuncia una actuació triomfal de la Bastonera.
Tota la roba és a punt. Tots els bastoners i bastoneres també. Els nous camalls i els picarols, ben cosits o enganxats per a l’ocasió. El pedaç, d’estrena, cosit allà on a cadascú li ha plagut. Són les 11h del matí de dissabte i només falta alguna gent. Només? No!! Falten també els bastons!! I encara pitjor, falta també la bóta de moscatell!! Horror!!! Què hem de fer?!?!
Arribades a l’hora de 2/4 de 12h del migdia, la parella de Cal Mao decideix anar a cercar els bastons. De la zona gris de Segre al local de Diables hi ha un trosset, així que l’assaig previ a l’actuació comença amb retard. Mentre no comença, però, les bastoneres decideixen vestir-se ja per evitar improvisacions (llegiu crònica d’Horta...). En el moment en què una d’elles es queda sense pantalons, passa per darrere un autobús amb un parell de iaios que hi viatgen. Un d’ells és a punt de patir un atac de cor: en veure les cames de la jove al descobert, els ulls se li obren com a taronges, ja que no veia tanta carn junta des del sopar de Nadal.
Un cop tothom i totdon és en condicions d’assajar, aquest comença. Els esbufecs són més presents que normalment, i les equivocacions, nombroses. S’estableix una gran discussió sobre si s’escau fer crits a favor de l’Harmonia enmig de l’actuació, i en cas afirmatiu, en quin ball, i en quin moment. La discussió deriva en una proposta que, incomprensiblement, és vetada per hooliganera... quan és ben sabut que la nostra colla és coneguda pel seu hooliganisme dins i fora de les pistes de balls de bastons. Quan és ¼ d’1 del migdia, algú proposa tornar a fer un assaig sencer. Una veu encertada, però, afirma: falta mitja hora per actuar (en teoria, clar). S’imposa el rigor: toca anar a fer ja una birra!!
Recollim els trastos i tornem cap als jardinets de Can Fabra, on la multitud comença a ser nombrosa i el fum de les brases ja tot ho envaeix. Una birra, una altra, acabar-se de canviar, primers picarols que cauen, dues gralleres més que arriben... i per megafonia ens anuncien: ha arribat la nostra hora!
Fem cap cap a l’escenari... bé, cap al costat d’aquest, ja que la nostra pista de ball serà el terra de sorra on hi reposa... Una sorra que junt amb el fum dels calçots, directe a la gola, farà encara més difícil acompassar la respiració aeròbica que requereix tant nostrat ball i els cops i crits d’ànims que ens donem mentre ballem.
Iniciem el ball, com no podria ser d’altra manera, amb “l’entrada”, ja clàssica, i ens situem al mig del sorral, amb el patri i virtuós crit de “visca la terra”, respost amb un “lliure” pel Genís, qui després de perdre la virginitat (bastonerament parlant) el 15 de febrer, espera pacientment el moment en què, per fi, ballarà al seu poble i vestit com cal, de bastoner, camalls i picarols inclosos.
Acte seguit, i guardant la formació una mica més que l’habitual, continuem amb el “merdós”, també conegut com a “lleó”. Impecable. Continuem amb el tercer, “la floreta”, també coneguda com a “marxa d’en Serra” (mira que s’inventen noms estranys...). Una execució també excel·lent.
A continuació arriba el torn del més difícil: la “diagonal”, també coneguda com a “vermut” (aquest nom ja ens escau més...). I parlant de caure, va ser la Carla qui, gràcies a l’estabilitat i idoneïtat que dóna la sorra per ballar bastons, va patir una relliscada a mig ball. Això sí, la seva perícia, habilitat i professionalitat van fer que recuperés la posició amb una facilitat i alegria que el ball va continuar com si res no hagués passat. Per cloure l’actuació, com no, la “sortida”, o “corre-corre”, popularment no conegut de cap manera perquè qui això escriu ni se’n recorda.
Però tant és: havíem acabat l’actuació, com sempre sense que la gent se n’adonés (encara en volien més), i ja ens podíem congratular per la nostra aportació al projecte de l’Harmonia. Havia arribat l’hora de les birres... i la cua pels calçots!!
Vam haver d’esperar una mica, però finalment la bastonera vam degustar conjuntament aquesta menja tant exquisida, tant nostrada i tant de la terra com són els calçots. Val a dir que els i les més carnívores vam trobar a faltar les botifarres que sempre acompanyen aquest fruit de la terra, però bé, què hi farem...
Un cop acabat l’àpat, comença la canalla a fer de les seves: que si salsa per damunt la cara i les samarretes, restes de calçots volant, gent amb més medalles que uns jocs olímpics... i a continuar bevent, que el sol propiciava una calor pròpia de l’estiu. Vi, ratafia, més ratafia... algun tallat, i primeres desercions (els camins de l’IVisme són inescrutables). Alguna gent tenia excusa, perquè la Trinxera havia organitzat una xerrada que va resultar ser encara més interessant del que ja prometia. Era sobre la prostitució, i van portar gent del col·lectiu de dones Adona’t de Cardedeu.
D’altra gent, però, va seguir els camins de Baco. Un parell de patxarans van resultar dos ganxos directes per algun bastoner, que va haver de cedir als encants de Morfeu per poder continuar amb dignitat la vesprada. Alguna bastonera va fer un acte de militància en presentar-se a la xerrada, i algun bastoner se’n va anar a fer un vol.
Cap a les 22h, el bar tornava a ser punt de trobada per unes braves i unes birres, i la següent estació era la Gordíssima. No va ser parada i fonda, ja que la festa havia desaparegut. Calia, doncs, buscar-la, i aquesta es trobava en un altra seu de calçotada d’aquell dia: l’Eixample. Doncs cap al metro i cap a Barcelona, on per cert vam descobrir que no hi havia hagut salsa romesco pels calçots i se’ls van menjar amb salsa de tomàquet!! Ecs!! Quin fàstic i quin sacrilegi!! N’hi ha per “despatriar-los” i negar-los la nacionalitat!! Però, però... ho haveu vist!??!?!?
Les llargues hores de la nit van acabar-se a Barcelona, i va tocar agafar altre cop el metro. Un bastoner va seguir el camí correcte, fent dos transbords i baixant a la parada correcta. Un altre, que havia marxat mitja hora abans, va agafar el camí tortuós: adormir-se una i altra vegada, i una altra, i una altra, i anar viatjant per la Línia 1 com si volgués assegurar-se que no en canviaven l’ordre de les estacions. Resultat, 1 hora i ¾ per anar de l’Ateneu de l’Eixample a la Gordíssima, arribant mitja hora més tard que l’altre bastoner.
Ja ho sabeu: si beveu, no conduïu... ni agafeu el metro en solitud!
Tota la roba és a punt. Tots els bastoners i bastoneres també. Els nous camalls i els picarols, ben cosits o enganxats per a l’ocasió. El pedaç, d’estrena, cosit allà on a cadascú li ha plagut. Són les 11h del matí de dissabte i només falta alguna gent. Només? No!! Falten també els bastons!! I encara pitjor, falta també la bóta de moscatell!! Horror!!! Què hem de fer?!?!
Arribades a l’hora de 2/4 de 12h del migdia, la parella de Cal Mao decideix anar a cercar els bastons. De la zona gris de Segre al local de Diables hi ha un trosset, així que l’assaig previ a l’actuació comença amb retard. Mentre no comença, però, les bastoneres decideixen vestir-se ja per evitar improvisacions (llegiu crònica d’Horta...). En el moment en què una d’elles es queda sense pantalons, passa per darrere un autobús amb un parell de iaios que hi viatgen. Un d’ells és a punt de patir un atac de cor: en veure les cames de la jove al descobert, els ulls se li obren com a taronges, ja que no veia tanta carn junta des del sopar de Nadal.
Un cop tothom i totdon és en condicions d’assajar, aquest comença. Els esbufecs són més presents que normalment, i les equivocacions, nombroses. S’estableix una gran discussió sobre si s’escau fer crits a favor de l’Harmonia enmig de l’actuació, i en cas afirmatiu, en quin ball, i en quin moment. La discussió deriva en una proposta que, incomprensiblement, és vetada per hooliganera... quan és ben sabut que la nostra colla és coneguda pel seu hooliganisme dins i fora de les pistes de balls de bastons. Quan és ¼ d’1 del migdia, algú proposa tornar a fer un assaig sencer. Una veu encertada, però, afirma: falta mitja hora per actuar (en teoria, clar). S’imposa el rigor: toca anar a fer ja una birra!!
Recollim els trastos i tornem cap als jardinets de Can Fabra, on la multitud comença a ser nombrosa i el fum de les brases ja tot ho envaeix. Una birra, una altra, acabar-se de canviar, primers picarols que cauen, dues gralleres més que arriben... i per megafonia ens anuncien: ha arribat la nostra hora!
Fem cap cap a l’escenari... bé, cap al costat d’aquest, ja que la nostra pista de ball serà el terra de sorra on hi reposa... Una sorra que junt amb el fum dels calçots, directe a la gola, farà encara més difícil acompassar la respiració aeròbica que requereix tant nostrat ball i els cops i crits d’ànims que ens donem mentre ballem.
Iniciem el ball, com no podria ser d’altra manera, amb “l’entrada”, ja clàssica, i ens situem al mig del sorral, amb el patri i virtuós crit de “visca la terra”, respost amb un “lliure” pel Genís, qui després de perdre la virginitat (bastonerament parlant) el 15 de febrer, espera pacientment el moment en què, per fi, ballarà al seu poble i vestit com cal, de bastoner, camalls i picarols inclosos.
Acte seguit, i guardant la formació una mica més que l’habitual, continuem amb el “merdós”, també conegut com a “lleó”. Impecable. Continuem amb el tercer, “la floreta”, també coneguda com a “marxa d’en Serra” (mira que s’inventen noms estranys...). Una execució també excel·lent.
A continuació arriba el torn del més difícil: la “diagonal”, també coneguda com a “vermut” (aquest nom ja ens escau més...). I parlant de caure, va ser la Carla qui, gràcies a l’estabilitat i idoneïtat que dóna la sorra per ballar bastons, va patir una relliscada a mig ball. Això sí, la seva perícia, habilitat i professionalitat van fer que recuperés la posició amb una facilitat i alegria que el ball va continuar com si res no hagués passat. Per cloure l’actuació, com no, la “sortida”, o “corre-corre”, popularment no conegut de cap manera perquè qui això escriu ni se’n recorda.
Però tant és: havíem acabat l’actuació, com sempre sense que la gent se n’adonés (encara en volien més), i ja ens podíem congratular per la nostra aportació al projecte de l’Harmonia. Havia arribat l’hora de les birres... i la cua pels calçots!!
Vam haver d’esperar una mica, però finalment la bastonera vam degustar conjuntament aquesta menja tant exquisida, tant nostrada i tant de la terra com són els calçots. Val a dir que els i les més carnívores vam trobar a faltar les botifarres que sempre acompanyen aquest fruit de la terra, però bé, què hi farem...
Un cop acabat l’àpat, comença la canalla a fer de les seves: que si salsa per damunt la cara i les samarretes, restes de calçots volant, gent amb més medalles que uns jocs olímpics... i a continuar bevent, que el sol propiciava una calor pròpia de l’estiu. Vi, ratafia, més ratafia... algun tallat, i primeres desercions (els camins de l’IVisme són inescrutables). Alguna gent tenia excusa, perquè la Trinxera havia organitzat una xerrada que va resultar ser encara més interessant del que ja prometia. Era sobre la prostitució, i van portar gent del col·lectiu de dones Adona’t de Cardedeu.
D’altra gent, però, va seguir els camins de Baco. Un parell de patxarans van resultar dos ganxos directes per algun bastoner, que va haver de cedir als encants de Morfeu per poder continuar amb dignitat la vesprada. Alguna bastonera va fer un acte de militància en presentar-se a la xerrada, i algun bastoner se’n va anar a fer un vol.
Cap a les 22h, el bar tornava a ser punt de trobada per unes braves i unes birres, i la següent estació era la Gordíssima. No va ser parada i fonda, ja que la festa havia desaparegut. Calia, doncs, buscar-la, i aquesta es trobava en un altra seu de calçotada d’aquell dia: l’Eixample. Doncs cap al metro i cap a Barcelona, on per cert vam descobrir que no hi havia hagut salsa romesco pels calçots i se’ls van menjar amb salsa de tomàquet!! Ecs!! Quin fàstic i quin sacrilegi!! N’hi ha per “despatriar-los” i negar-los la nacionalitat!! Però, però... ho haveu vist!??!?!?
Les llargues hores de la nit van acabar-se a Barcelona, i va tocar agafar altre cop el metro. Un bastoner va seguir el camí correcte, fent dos transbords i baixant a la parada correcta. Un altre, que havia marxat mitja hora abans, va agafar el camí tortuós: adormir-se una i altra vegada, i una altra, i una altra, i anar viatjant per la Línia 1 com si volgués assegurar-se que no en canviaven l’ordre de les estacions. Resultat, 1 hora i ¾ per anar de l’Ateneu de l’Eixample a la Gordíssima, arribant mitja hora més tard que l’altre bastoner.
Ja ho sabeu: si beveu, no conduïu... ni agafeu el metro en solitud!
[fotos i vídeos... més endavant, quan ens les passi l'Ibrahim]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada